Més o menys tothom reconeix que la justícia espanyola no passa pel seu millor moment i pateix un descrèdit cada vegada més gran. En el que ja no es coincideix tant és a l’hora d’apuntar les causes que han portat que cada vegada més gent qüestioni el funcionament d’un dels pilars fonamentals de qualsevol Estat que pretengui dir-se democràtic. Algunes de les associacions dels diferents estaments judicials apunten com una de les causes el fet que els nomenaments, en determinades instàncies, siguin fets per polítics i, per tant, d’acord amb criteris polítics, i no segons el mèrit o la pròpia carrera professional. I també des de gairebé totes les associacions s’admet que visions i actuacions diferents davant situacions similars tampoc no ajuden massa a millorar la imatge que puguin tenir els ciutadans de la justícia. I és que es fa difícil d’explicar que, per exemple en l’àmbit dels delictes econòmics, un exjugador d’handbol i cunyat del rei espanyol, ja condemnat, es passegi tranquil·lament per Suïssa, mentre un exconseller de Finances del Comú de Sant Julià de Lòria, soci d’un expresident del Barça però ni tan sols encara jutjat, porti gairebé un any a la presó.
Tampoc ajuda a millorar la imatge que una de les catedràtiques integrants de la comissió que ha de revisar el codi penal, arran del que ha passat amb el cas popularment conegut com La Manada, asseguri que el problema no és la legislació ni les lleis, sinó la interpretació que en fan els jutges i magistrats. I què dir de les manifestacions d’exmagistrats, gens sospitosos de simpatitzar amb els independentistes catalans, que posen el crit al cel davant cada tomb incomprensible que fa el fabulador Llarena.