Quantes vegades, quan érem petits i ara que som una mica més grans, ens han dit els més experimentats: “Has fet bé de callar i deixar-ho córrer. L’altre dia en van apallissar un per un motiu similar”. Són força identificables. Amb alguns, fins i tot, m’hi he criat. Quan ets un nen sovint no pots triar tant com voldries les companyies. Jo de ben menudet un dia vaig aparèixer a casa amb una esvàstica pintada amb boli a la mà. L’esbroncada del pare va ser mítica. Situacions totalment inconscients que a un li passen quan és petit i es deixa influenciar –o manipular– més del compte. Amb el temps te n’adones de moltes coses. Més endavant vaig començar a anar a veure el meu equip al camp. Tant a casa i quan podia també a fora. Allà em vaig retrobar amb alguns d’aquests que van totalment guarnits amb tota la parafernàlia ultra necessària perquè ningú dubtés de qui eren i a què es dedicaven. Jaquetes Bombers o Harrington, botes Dr. Martens amb la punta de ferro i esportives Adides. Sempre els han deixat fer el que volien perquè al·leguen que són fidels a l’escut i als colors. Quina gran mentida. És la xacra ultra. Ells només són fidels a si mateixos, tot i que també es barallen entre ells com si no hi hagués demà. Dominen amb la por. I es compleix sempre allò que diuen: “Has fet bé de callar i deixar-ho córrer. L’altre dia en van apallissar un per un motiu similar”. Passen els anys i continuen liderant. Sento dir-ho: és un problema que mai desapareixerà perquè ningú no és capaç de plantar-los cara. Per tant, en som còmplices. I així estem: dir nazi es castiga i dir muérete, negre o fer el so del mico a algú s’aplaudeix. Només ens queda que algun dia es matin entre ells. Poc es perdrà...
