Encara que ho sembli, el títol d’aquesta tribuna no ha estat robat de la filmografia de Tim Burton o de la de Guillermo del Toro. És una vivència personal que vaig tenir, que tinc i que no tinc cap ganes que s’acabi. El que passa és que me la faré venir bé per poder escriure sobre el tema que em porta a aquestes pàgines: la meva passió pel cinema.

El passat mes de juny, i veient la trajectòria de l’FC Andorra, li vaig dir a la Mari Pili que si l’equip pujava a segona divisió espanyola jo em faria abonat a l’Efesé. Ni que sigui per fer-me complir la paraula, o pel brillant joc de l’equip d’Eder Sarabia (més aviat pel segon que pel primer), ja em podeu comptar entre els tricolors que, dissabte sí i diumenge també, procurem omplir el Nacional. I mira que costa. La qüestió és que el mateix dia que s’obria la campanya Somia en gran, em vaig fer abonat per internet. En una rèplica de  les graderies de l’Estadi es veien les quatre zones on es podia triar la localitat, i jo em vaig decantar per la Zona O: tribuna córner gol nord. Tota la zona era un cúmul de petits cercles de color lila. Un cop abonat, el meu seient va passar a ser un puntet negre.

L’avorriment provoca coses ben estranyes, i a mi em va donar per mirar dia rere dia l’evolució de puntets negres entre seients lila que, a data d’avui es va ampliar a sis o set abonats i abonades, contrastant amb la impossibilitat d’agafar localitat a tribuna lateral o tribuna principal.

No us penséssiu pas que estic solet o deixat de la mà de Déu: gràcies al preu assequible de les entrades, cada dia de partit ens ajuntem una bona colla, de vegades amb seguidors de l’equip rival. Mirem, patim, parlem, rondinem i cridem, segons el que toqui, i no molestem ningú, doncs ja se sap què és anar al futbol (dins de les bones maneres, és clar).

Però, què passa si vols anar al cinema i et trobes que tots els puntets negres han volgut un seient a les files centrals? Doncs que has de veure el film en qüestió envoltat de gent. No us equivoqueu, si us plau. No soc introvertit ni solitari ni el reflex del Doctor House, més aviat el contrari. Al futbol sé que puc cridar, saltar, ballar i fins i tot abraçar. Puc comentar una jugada amb mi mateix i trobar-me companys de graderia que em segueixen la conversa. És rar trobar al futbol o al bàsquet algú que se’l miri en silenci. Al cinema això no passa. Rectifico: no hauria de passar. Quan vaig als Cinemes Illa-Carlemany amb la meva dona, ella prefereix una fila situada al bell mig de l’aforament, mentre que jo em decanto per les primeres files. La majoria de vosaltres faríeu el mateix que la Mari Pili. Pel que fa a mi, millor tenir-la contenta. En dues ocasions ben especials vaig maleir les files centrals. Una va ser en la sessió de La forma del agua i l’altra, en la de Green Book.

Comentaris com “anda que no es fea, la pava”, “ara entrarà el negre i soparan plegats”, l’olor penetrant a crispetes, el soroll del paper dels caramels, la tos que s’encomana, els roncs... Al cinema s’hi ha d’anar menjat, tossit i despert, que per al que a alguns és un sinònim de placidesa –els roncs, em refereixo– per a d’altres és arruïnar un moment sublim. Que veus la Meryl Streep decidint si tira endavant o no amb els arxius del Pentàgon i al teu costat hom està serrant troncs.

No recordo qui va ser, només recordo que eren cineastes espanyols de nova fornada, que deien que les sales de cinema no eren temples, de cap de les maneres. Cal tenir en compte que aquests dos personatges només treballen per a plataformes. Tenen raó: les sales no són cap temple. Ni els estadis. El temple te’l fas tu, segons les circumstàncies, les necessitats i els gustos. Però convindreu amb mi que ni els cinemes, els estadis ni la Bombonera són casa nostra, on podem fer ben bé el que ens roti. Estem envoltats de gent que vol gaudir de l’espectacle com Déu mana segons els casos: amb atenció i silenci o amb càntics i balls. A banda d’una pedagogia que no ens han impartit o d’una educació on les formes, a voltes, són self-service, hauria de prevaldre l’empatia. Fins que no arribi això, crec que continuaré sent aquell puntet negre entre seients lila.