Un dels plaers de l’estiu és tenir temps per parar una estona al costat de la via, i mirar els cotxes que passen. No sé si és un efecte de la moda, o si les iniciatives turístiques de diferents entitats públiques han tingut el seu efecte, però aquest any he pogut observar com hi ha cada vegada més cotxes de fora amb bicicletes penjant de la carrosseria. A més, el meu costat cínic no ha deixat de fer-me notar que el pes de la bicicleta en general va seguint una proporció inversa al preu del vehicle. Així, les bicicletes de muntanya reforçades i els models de passeig solen acompanyar vehicles de marques populars, a vegades una mica atrotinats, mentre que els quadres de carboni de les bicis de cursa decoren les berlines alemanyes d’últim model.
Aquests quadres es poden veure com una joia de l’enginyeria de materials. En la meva època, un quadre d’acer de bona qualitat podia pesar fins a vuit quilos, als quals calia afegir la forca de davant, les rodes i altres complements. Ja existien alguns quadres de titani, però aquell material tenia a la vegada els avantatges del poc pes i la resistència a la corrosió i algun inconvenient com la dificultat de la fabricació. L’últim quart de segle ha permès la introducció de nous materials, l’alumini i sobretot les fibres de carboni, que han aconseguit fer baixar aquest pes del quadre fins a dos quilos en el cas de quadres de bicicleta que el mer mortal es podrà pagar, o un únic quilo en un marc més aviat professional.
Aquell quilo de material ha de suportar el pes d’un ciclista, pel cap baix, d’una cinquantena llarga de quilos. La relació entre pes i càrrega no està malament. Si els mitjans de transport poguessin seguir aquesta mateixa línia, el típic camió articulat pesaria menys que un cotxe petit quan roda en buit, i un autobús no passaria dels cent quilos. Naturalment, el seu cost resultaria prohibitiu, sense parlar d’altres requisits com ara la seguretat dels passatgers.
Les fibres de carboni tenen, així, avantatges considerables pel que fa a la seva resistència mecànica. El que és possiblement menys conegut és que la mateixa fibra tan sols té resistència en tracció: aguantarà molt bé si estirem des dels seus extrems. Però si la fem treballar en compressió –forçant cap a dintre des de les puntes– es doblegarà de seguida. És per aquest motiu que necessitem la reïna per omplir els espais entre les fibres. Que sigui de polièster, de niló o d’un altre material plàstic, és aquest component el que fa que els manats de fibres no es desfacin, i que li proporciona resistència a la compressió al conjunt de la peça.
Així, aquells quadres que jo observava per la carretera eren en realitat unes bicicletes de plàstic, amb una matriu de fibres de carboni i, és clar, venudes a preu d’or.
