Un regnat de 76 dies

“Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra”. És a dir, “el temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres”. Una asseveració que ningú pot rebatre, però que tothom prefereix eludir, com quan els més petits tanquen els ulls perquè no els trobin...
Mirar cap a una altra banda no fa que allò que és inevitable desaparegui. Potser per això el pintor Marcel Duchamp deia, amb ironia, que sempre són els altres els que es moren. I de tots els mortals, aquells que porten les regnes d’un país són els que tenen sempre més afecció a la vida. Patriotisme o ànsia de poder?
Sigui com sigui també a ells els arriba, gràcies a Déu, l’epíleg del llibre de la seva vida. Però molts d’ells no van sospitar que els seus dies de glòria serien tan efímers. Com el nostre 51è copríncep Episcopal, Monsenyor Ramon Riu i Cabanes (1852-1901), que va ser cap d’Estat d’Andorra tan sols 76 dies! Fou el papa Lleó XIII, el longeu Vincenzo Gioacchino Pecci, qui el va nomenar bisbe d’Urgell el 18 d’abril de 1901, però no fou fins al 13 d’octubre quan va prendre possessió de la diòcesi i va assolir la condició de copríncep d’Andorra. Dos mesos i mig que no li van donar massa temps per a res a aquest solsoní que va morir a la Seu, sent enterrat al sepulcrum canonicorum de la catedral d’Urgell. Tan sols s’hi va estar cinc anys, ja que el 1906 les seves despulles van ser traslladades a Solsona.
Gran escriptor i savi orador, erudit en ciències dogmàtiques, arqueologia i història, fou soci de la Reial Acadèmia de la Història, de l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana de Lleida i de l’Acadèmia Arqueològica Lul·liana de Palma... El 15 de juliol de 1895, el papa Lleó XIII el va nomenar bisbe titular de Tamasso i administrador apostòlic de Solsona. El dia 8 de setembre –quin dia tan andorrà!– va ser consagrat bisbe pel nunci apostòlic a Espanya, l’arquebisbe Serafino Cretoni. Però el regnat els va durar menys de tres mesos, com al rei Eduard V d’Anglaterra, que l’any 1483 tan sols 76 dies, exactament com el nostre bisbe Ramon, sent reemplaçat pel seu oncle Ricard III. A Pere IV de Portugal, el rei Soldat, el regnat li va durar 78 dies. Va ser l’any 1826, forçat a abdicar a favor de la filla Maria II. A l’emperador romà d’Orient Aleix V Ducas Murzufle, deposat durant la Quarta Creuada, 67 dies. Era el 1204. A Carles I de Finlàndia, gràcies a la derrota alemanya a la I Guerra Mundial, 65. Era el 1918.
A tots ells la glòria els va durar menys de tres mesos, com al nostre copríncep. Potser van oblidar que tots tenim data de caducitat, aquell memento mori (“recorda que has de morir”) que tant sovint eludim i que l’escriptor rus Ivan Turguénev –i que em perdoni Tolstoi– va definir amb encert: “La mort és una vella història i, tanmateix, sempre és nova per a algú”.