Un dia la Maria Marquet de Cal Ton de Borró de Canillo va començar a treure tot de paraules estranyes que es deien abans o fins no fa gaire. Amb aquestes paraules hem volgut recrear una història en forma de joc. Al primer paràgraf teniu el relat explicat en llenguatge d’abans i a sota el mateix relat en llenguatge actual per fer-lo més entenedor. Intenteu trobar  o  entendre el màxim de paraules al primer paràgraf i les verifiqueu en el segon.
...
Un senyor damunt d’un ruc. L’home no era gaire pinxo. Moreno amb botxa de cabells, amb borrugues a la cara. Borni i amb les dents d’avellaner corcades. La fi de l’hivern posava fi a l’eixivern del toro. Per culpa del glaç, la pobre bèstia va relliscar, va caure a l’aigua i es va ofegar. Entre les seves orelles va caure lo senyor. Lo Benvingut Xicolata, de Cal Tacat de Prats, que  no va anar a l’aigua perquè unes ordigues el van parar. Estava tot nafrat, el cap esberlat, esgarrinxat, la carn esbocinada, amb el cos tot encroc i amb blaus per tot arreu. Li feia mal el sec de la cama dreta i el claviller del peu esquerre. Tenia perillons als peus i els tenia més freds que el morro d’un gos. Del fred li feien mal els palmons. Va tenir por d’agafar una discipela. Es va recordar de l’oració de la disipela: disipela, disipela, jo et conjuro en nom de Déu, sant Bartomeu  i sant Marçal, tant si ets una disipela, com un altre mal, que  per fora ni per dintre pugos fer cap mal. Després va resar tres parenostres a la Santíssima Trinitat. Vet aquí que va passar lo  seu veí. Aquest, en veure lo Benvingut es va dir: primer és lo veí que lo matí. El va treure de l’ordiguer  fet un cristo. Li va estemar el cop de sang del nas, el va carregar damunt la mula i el va tornar a casa seva. Tenia les tripes remogudes i ganes de vomir. No tenia gens de gana, com si tingués cucs a la panxa. A la seva dona que teniva vaques a les cames li va dir: Marieta Xicolata de sopes no en vull cap que em fan venir corrípies i un xic de mal al cap. Lo senyor deia per tot arreu: Qui no vol caure, qui no vol caure, que vaigo a peu. La Marieta li va respondre: Volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens en donen, i si no ens en donen, no callarem...
...
Un senyor damunt d’un ruc. L’home no era gens afavorit. Morè, amb molta cabellera, amb berrugues a la cara. Cec d’un ull i amb les dents punxegudes corcades. La fi de l’hivern posava fi a la hibernació del brau. Per culpa del gel, la pobre bèstia va relliscar, va caure a l’aigua i es va ofegar. Entre les seves orelles va caure el senyor. El Benvingut Xicolata, de Cal Tacat de Prats, que no va anar a l’aigua perquè unes ortigues el van parar. Estava tot ferit, amb un trau al cap, amb esgarrinxades, la carn esquinçada, amb el cos tot adolorit i amb morats per tot arreu. Li feia mal la part de l’os de la cama dreta i el turmell del peu esquerre. Tenia els peus inflats i els tenia més freds que el morro d’un gos. Del fred li feien mal els pulmons. Va tenir por d’agafar una infecció a la pell. Es va recordar de l’oració de l’erisipela: erisipela, erisipela, jo et conjuro en nom de Déu, sant Bartomeu i sant Marçal, tant si ets una erisipela, com un altre mal, que per fora ni per dintre puguis fer cap mal. Després va resar tres parenostres a la Santíssima Trinitat. Vet aquí que va passar el seu veí. Aquest, en veure el Benvingut es va dir: primer és el veí que el matí. El va treure de l’ortigar fet una calamitat. Li va aturar l’hemorràgia del nas, el va carregar damunt la mula i el va tornar a casa seva. Tenia els budells remoguts i ganes de vomitar. No tenia gens de gana com si tingués cucs a la panxa. A la seva dona que tenia les cames inflades per la calor de la llar de foc li va dir: Marieta Xicolata de sopes no en vull cap que em fan venir diarrea i un xic de mal al cap. El senyor deia per tot arreu: qui no vol caure, qui no vol caure, que vagi a peu. La Marieta li va respondre: Volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens en donen, i si no ens en donen, no callarem...
[La meva mare Pilar ens cantava una cançó que m’ha inspirat per escriure aquest relat. Sempre amb nosaltres.]