Un relat tabú (2)

A la porta de l’habitació puc percebre aquella olor típica d’hospital, barreja de desinfectant i d’algun producte més que desconec.
Al passadís no hi ha ningú, però puc sentir parlaments i veus a l’altra banda, així com els sorolls típics de les rodes d’aquells carrets en els quals porten les safates de menjar.
Resignada i encuriosida, camino com puc, tambalejant-me i topant amb els murs i baranes que es troben a banda i banda del passadís. 
Sento que estic flotant...
Les veus venen del menjador comú que ara observo amb detenció, hi ha una tele força antiga, un sofà destartalat, una llibreria sense llibres i una gran taula en la qual és troben asseguts una desena de comensals.
–Seu, Natàlia, aquí tens un lloc, ara et portem l’esmorzar.
Obeeixo les ordres mentre noto totes les mirades observant-me detingudament i en silenci.
Aquest és aterrador i la visió és fantasmagòrica, mirades perdudes, ulls desorbitats i rostres amb somriures teatrals, fixos i impertorbables.
–Hauries de menjar una mica, que ara et donarem la medicació, –em diu una infermera atansant-me una safata amb un paquet de torrades i el que sembla un embolcall de mantega.
Tinc gana, no sé exactament quantes hores fa que no menjo, encara no he recuperat la noció del temps.
Engulleixo aquell semblant d’esmorzar ràpidament i amb ànsia, sentir l’estómac omplir-se em reconforta i dins el meu cap tinc l’esperança que alimentant-me sortiré d’aquell estat segon.
–La medicació! –diuen les infermeres, repartint gotets plens de pastilletes de colors a cadascun de nosaltres.
Amb un ritual quasi sectari, els pacients es van aixecant un per un amb el corresponent envàs de diverses substàncies a la mà i davant la responsable d’aquell matí se les empassen i tot seguit obren la boca. Després d’una inspecció acurada, i si el pacient s’ha pres la medicació, el deixen sortir d’aquella sala.
De sobte, un crit! 
–Aixeca la llengua!, ai-xe-ca la llengua. Espantada em miro l’escena. –Ja saps que te l’has de prendre, beu!
Davant meu una infermera i un pacient forcejant en una situació totalment surrealista ; amb un got a la mà i agitant els seus braços cap al cel, un noi que em sembla no tenir més de la majoria d’edat, intenta desesperadament una comunicació amb uns interlocutors totalment impermeables als seus esforços per  fer-se escoltar, sembla un diàleg entre dues espècies totalment diferents, la Metamorfosi de Kafka representada davant meu.
Tinc por, aviat em tocarà a mi, la mà amb el gotet blanc em tremola i les pastilles produeixen un petit soroll semblant a unes campanetes, de colors.
–Que és aquesta medicació? no en reconec cap de les que jo prenc...
–Això ho has de parlar amb el metge, pren-la.
–No em vull prendre cap medicació sense saber que prenc! On és el metge?
–Ara no hi és, te la prens i quan vingui li demanes el que vulguis, estigues tranquil·la que t’anirà bé.
Alço la mirada i reconec  aquella cara, greu però dolça a la vegada, ja sé! Es tracta del meu àngel, qui va venir a visitar-me ahir a la nit, qui va venir a demanar-me si necessitava alguna cosa i a desitjar-me bona nit.
–Ajuda’m! No vull prendre res, sé que tu m’entens! Digues al metge que el vull veure, segur que tot ha estat una confusió, la meva medicació no és aquesta!
Tot i el seu aspecte robust i musculós, que faria pensar en un vigilant de seguretat tot dret sortit d’una discoteca, la mirada de l’àngel és compassiva i la seva veu convincent, així que en una mil·lèsima de segon, engullo tots aquells caramelets, obro la boca i surto al passadís.
Davant meu una sala, de la qual se n’escapa una olor molt familiar que ara de sobte trobo a faltar, fa olor de tabac. Em fumaria una cigarreta! Però no tinc ni tabac ni foc. Mentre rumio en les possibilitats que tinc de satisfer el meu cervell en manca, veig una noia obrir aquella porta i amb un impuls  incontrolable entro amb un salt en aquella estància.
No hi ha ningú, només un núvol de fum i un trist encenedor estacat amb una cadena a la paret. 
–He de trobar una cigarreta, em sento dir en veu alta i sense pensar-m’ho dues vegades i accelerada per la manca de nicotina, torno a sortir al passadís a la recerca d’algun fumador que em pugui fer passar la síndrome d’abstinència. 
El passadís torna a ser buit, només al fons distingeixo una porta de vidre fumat i a la dreta una finestreta, sembla la de les vendes d’entrades del cinema, quina ironia. Potser hi retrobaré el meu àngel, ell m’ajudarà.
– Hola!
 A través del vidre veig el que semblaria ser un despatx, amb jaquetes blanques per sobre les cadires i gots de cafè fred mig buits. 
–Hola! Digues!?, sento en la distància, una altra bata blanca desconeguda m’observa amb la mirada interrogant.
–Només vull saber on son les meves coses, algú ha portat la meva bossa? O el meu abric?
Aquí no hi tens res, t’hauràs d’esperar l’arribada dels voluntaris aquesta tarda per demanar el que necessites, hem estat intentant localitzar algun familiar teu, malauradament no hem trobat ningú. 
Sento penetrar aquelles paraules en les meves oïdes com ganivets esmolats, ferint-me al seu pas, fins arribar al meu cervell.
No hi ha ningú, no han trobat ningú i no tinc res...
[Aclariment: es tracta d’un relat amb fets reals i ficció.]