Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Natàlia Bahirwani Areny

Natàlia Bahirwani Areny

 

 

Un relat tabú (I)




–“Natàlia! Bon dia! –sento murmurar en la distància.

–“És el matí, t’hauries de llevar per esmorzar!” –em diu una veu propera, dolça i amable.

Em desperto, intento obrir els ulls i moure el meu cos dolorós i entumit però em resulta extremadament difícil, em pesa tot, del cap als peus, i les parpelles dels ulls es neguen a seguir les ordres del meu cervell, no s’obren, cap senyal, cap estímul.

 De qui és aquesta veu? Estic somiant? 

Si ets un somni, deixa que em desperti! I deixa’m tranquil·la. Tinc por.

Després d’una lluita aferrissada amb mi mateixa i amb aquest cos abaltit i adormit, aconsegueixo, amb un petit moviment mil·limètric de la meva parpella dreta, distingir un sostre blanc damunt del meu cap i llums blanques envoltades per petits miralls que surten d’un aplic força lleig que em recorda els hospitals.

M’esforço desesperadament per obrir els dos ulls i alçar el cap, espantada per aquest indret desconegut. Amb el cap mig incorporat, després d’esforços titànics per moure’m miro primer cap al meu pit, vaig vestida! 

Estic vestida en un llit! Miro a un costat i les finestres de barrots se’m tiren al damunt com a monstres obrint les seves boques i ensenyant-me les seves amenaçadores dents. 

De l’altre costat, un llit, clavat a terra, i el que sembla una porta d’armari amb un cadenat. M’aixeco sense massa equilibri, amb vertigen i amb un dolor intens que recorre tot el meu cos, semblo un titella penjada per uns fils invisibles.

 Vull sortir d’aquí, sento el meu cor palpitar desesperadament que m’avisa que em trobo en estat d’alerta i en perill, vull marxar cap a casa.  

I amb la vista posada en aquella finestra monstruosa, em comença a venir a la ment el que sembla un malson que de seguida em fa tornar a la realitat del moment present.
Soc a l’hospital. A la quarta planta.

Aquí és on tanquen els bojos, els suïcidaris, els esquizofrènics i a tota la paleta de malalties mentals més o menys conegudes.

No ho vaig aconseguir, és això. De sobte, i amb el cor més en calma, començo a recordar.

Les imatges em venen a la ment, entretallades, com si algú estigués jugant amb un comandament a distància, canviant la freqüència del meu cap amb un tic nerviós als dits.
Ara, i malgrat cert grau d’hipnosi, degut a la sobredosi de fàrmacs i d’alcohol que vaig ingerir, recordo. Em vaig voler morir i no ho he aconseguit.

De cop, i amb una sobtada vitalitat, vaig al bany. Em rentaré la cara amb aigua fresca, veuré les coses més clares i tot anirà millor.

Entro al bany, alço la mirada i de sobte, em veig allà reflectida, en un mirall que no ho és, segurament alguna mena de plàstic empegat a la paret (és clar, un mirall de vidre seria perillós).

En aquest reflex, i degut al mirall, veig la meva cara desfigurada i borrosa, una cara d’horror que em fa pensar en aquella obra d’Edvard Munch anomenada El crit.

El crit que tinc ofegat al meu pit, l’horror de la meva mirada amb els ulls fora d’òrbita, l’ansietat que recorre el meu cos, que ara tremola.

Amb l’esperança que l’aigua fresca a la meva cara i als meus ulls netegi aquella visió, obro l’aixeta i amb un moviment frenètic, m’esbandeixo el rostre desitjant veure caure al lavabo regalimades de pintura de tons foscos i rogencs, com en aquella obra de Munch.

Res no cau pel lavabo i d’un cop de cap em torno a mirar el rostre, continuo desfigurada!

Amb la cara molla i regalimant, vaig cap a la porta de l’habitació, tinc por, però he de veure què hi ha fora i trobar una solució per sortir d’aquest malson.

Amb un alè d’esperança, poso la mà al pany i amb totes les meves forces obro la porta pesada i sorollosa. 

La visió és devastadora, sento crits i plors. Déu meu, treu-me d’aquí! 

Comentaris: 4

Comentaris

Ets molt valenta, sincera, lluitadora... saps q t’admiro i que t’estimo molt.

El que estàs reflectant és un pensament TOTALMENT distorsionat i portat al LIMIT.
A la cuarta planta de L'Hospital de Meritxell NO hi ha barrots a les finestres. NO hi ha candaus als armaris.
Enhorabona! Esteu aconseguint que els pacients amb ENFERMETATS MENTALS sel's tracti de BOJOS i DOLENTS.
A mes d'apartarlos més de la societat sense coneixement que l'únic que farà és JUJTAR-LOS MÉS I TRACTAR-LOS PITJOR.

Gràcies per l'escrit. Amb les teves paraules ens ajudes a ser més sensibles, empàtics i en definitiva més humans. No et conec, però tots i totes necessitem sentir a parlar, de molt a prop i més sovint d'aquesta realitat. La quarta planta és així. L'he vist i he estat com a visitant. És a dir en plena consciència i sense visions distorsionades. Les persones que han d'estar a la secció d'aguts de malalts mentals mereixen estar en un lloc més humanitzat, amb llum, espai oberts, espais diferenciats,...i no el que hi ha i hi ha hagut durant tants anys. Gràcies per compartir, és important que segueixis per aqui i ajudis amb el teu testimoni. Endavant!

Gràcies per l'escrit.

Amb les teves paraules ens ajudes a ser més sensibles, empàtics i en definitiva més humans. No et conec, però tots i totes necessitem sentir a parlar, de molt a prop i més sovint d'aquesta realitat. La quarta planta és així. L'he vist i he estat com a visitant. És a dir en plena consciència i sense visions distorsionades. Les persones que han d'estar a la secció d'aguts de malalts mentals mereixen estar en un lloc més humanitzat, amb llum, espai oberts, espais diferenciats,...i no el que hi ha i hi ha hagut durant tants anys.

Gràcies per compartir, és important que segueixis per aquí i ajudis amb el teu testimoni. Endavant!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic