Al barri hi ha un rellotge aturat, just davant de la feina. Al meu carrer sempre són dos quarts menys cinc de deu. Al matí quan entro a la feina me’l miro i em planyo.
Quan el rellotge funcionava era genial per apressar o relaxar l’últim tram a peu fins a la porteria i pujar les escales fins al primer pis amb ritme lleuger o bé amb un ritme més pausat.
Ens hem convertit en els esclaus de les busques dels rellotges, molt probablement causants del frenesí vital que ens condueix a l’estrès, i això que ens acompanyen de fa més de cinc mil anys, al principi per indicar als egipcis que el Sol era al migdia i els quedaven només sis hores d’aixecar piràmides, però encara era massa poc específic i van haver de sofisticar més l’enginy fins a arribar al rellotge de fluids fluorescents del Centre Júlia, passant abans per altres clepsidres menys vistoses.
Els grecs, sempre al capdavant de les pensades més esbojarrades, van decidir que les hores de llum serien dotze, així doncs a l’hivern les hores eren més curtes que a l’estiu. M’agrada la idea, estaria bé aplicar-la als nostres temps sempre que la jornada laboral continués sent de les mateixes hores a l’estiu i a l’hivern. Suposo que es van adonar que això de canviar la durada de la unitat de mesura segons l’estació no era gaire precís i requerien trobar mètodes millors per a l’explotació dels recursos humans. Però no va ser fins a la baixa edat mitjana que van aparèixer els rellotges mecànics i amb ells l’estrès de sentir les campanes de la catedral cada hora dient-te, vas tard, vas tard, vas tard, i a l’edat moderna, quan hi van afegir la busca dels minuts ja no només tocaven cada hora, sinó cada quart, que de quinze en quinze es controla més el personal.
Realment, dur aquests estris a sobre ens ajuda a endreçar les nostres vides, no n’hi ha prou de decidir llevar-nos a trenc de dia, hem de triar si ha de ser a les 6.50 hores, a les 7 o a les 8; entre 13 i 14 cal dinar, tot i que molts dies ho faries a les 11.45; molts treballeu de 9 a 13 i de 15 a 19 i busqueu l’hora de plegar al canell o al mòbil i ensopegueu de ben segur amb algun WhatsApp.
Quants de vosaltres encara dueu rellotge al canell? Aquest mesurador del temps amb la precisió mecànica del quars que va introduir la marca japonesa Seiko farà 55 anys justos aquest desembre.
Al barri, com us deia, en tenim un d’aturat però això no fa que el temps s’aturi, el temps continua passant inexorable. El tenim aturat d’ençà que el Rafael va deixar la rellotgeria Germans per jubilar-se. Ja fa anys que les busques indiquen dos quarts menys cinc de deu, no sé si del matí o del vespre, però com un dia em va dir algú, el meu rellotge, tot i estar parat, marca l’hora exacta dos cops al dia.
