Dissabte passat escoltava el programa matinal d’una emissora catalana líder en audiència on parlaven dos escriptors que hi tenen una secció fixa. Són la Llucia Ramis i el Carlos Zanon. Tots dos, escriptors de força èxit i habituals dels mitjans audiovisuals, potser no podríem dir-ne mediàtics, però gairebé.
Parlaven sobre que la diada de Sant Jordi s’havia convertit en alguna cosa que ja no els agradava, el tràfec d’escriptors amunt i avall com si fossin bestiar, amb l’obligació de ser a tot arreu amb un somriure als llavis i amb el risc que ningú volgués el seu autògraf, això els feia molta por, que la cua del costat fos més llarga que la seva. Parlaven d’un altre Sant Jordi, el dels orígens, la diada reivindicativa i no pas comercial, parlaven d’un Sant Jordi més punky.
Els darrers anys, circumstancialment, he anat coneixent escriptors i editors, són gent amb qui m’hi trobo bé, i dijous passat, en un acte organitzat per Cultura Activa on es presentaven les novetats editorials del nostre país, me’ls mirava i els envejava perquè tenen el seu dia, el dia del llibre, establert i molt arrelat a la societat. Pensava que m’agradaria una cosa així per als músics, o més localment, per als músics d’Andorra.
Fa uns anys, quan era al consell d’administració de la Societat d’Autors i Drets Veïns d’Andorra, vam estar a punt de crear el dia del disc andorrà, juntament amb un centre comercial d’Escaldes-Engordany, finalment tot va quedar en res, però l’intent hi va ser, i és que la necessitat d’exposar el teu producte cultural és bàsica per a la subsistència dels artistes. És molt maco fer 100 discos per als teus amics, però si hi hagués alguna plataforma perquè algú desconegut amb interès musical comprés el teu disc de manera ràndom perquè l’ha vist exposat en una paradeta i li ha agradat la portada, la satisfacció seria més grata.
Una cosa semblant passava aquest dissabte arreu del món (tret d’Andorra, és clar) el Record Store Day. Aquest dia internacional de les botigues de discos que ja s’ha consolidat i cada any espera més gent per les edicions exclusives que fan només per aquest dia i per les actuacions musicals que les mateixes botigues ofereixen. Casualment era a Barcelona dissabte, i vaig fer la meva obligada visita al carrer Tallers, i d’una de les botigues que acostumo a visitar en sortia música, una música amb accent del delta de l’Ebre. Era en Rampaire, un músic de primera que estava allà presentant el seu darrer disc. Doncs vaig veure el seu tastet de cançons en acústic i vaig tenir l’ocasió de saludar-lo (tenim amics en comú). Podríem dir que el Record Store Day avui en dia podria semblar-se una mica al Sant Jordi punky que reclamaven els escriptors radiofònics.
La qüestió és que així estem, mentre uns demanem l’oportunitat, als que tenen el dia assenyalat i arrelat, no els acaba d’agradar com està organitzat, i és que som de queixar-nos de mena.