Fins que no t’hi trobes no saps a què t’enfrontes. Els nens neixen i entren en l’entramat educatiu del país i qui més qui menys se’n va sortint fins que arriben a batxillerat, on els preparen per a l’ejecció final cap a l’educació superior. I dic ejecció perquè tot sovint surten disparats del país per aterrar a alguna ciutat universitària dels estats veïns.
En aquesta recta final, ja acariciant amb el tou del dit índex el botó d’ejecció, la meva dona i jo vam anar a les reunions informatives de batxillerat on s’informava del que els nostres fills havien de fer després d’aquell darrer tram d’estudis, preníem notes i després ens miràvem els power points i PDF que ens havien fet arribar per complementar la xerrada. Tot semblava clar, però només ho semblava, ja que el nostre fill va començar la carrera i quan portava gairebé un semestre vam saber que havia de demanar la residència a Espanya. Primera notícia. La universitat no ens ho havia demanat i cap altre pare ni mare del nostre entorn ens havia dit que ho haguessin fet. Bé, una sí, i és la que ens va fer investigar sobre el tema. Aquesta mare en qüestió estava desesperada perquè li estava sent complicat donar d’alta els seus fills a Espanya com a estudiants andorrans. Primer el NIE, després la TIE i així anant de funcionari en funcionari fins que finalment se’n va sortir, gairebé un any després de començar el procés.
L’any 2003 es va publicar al BOE el Convenio entre el Reino de España, la República Francesa i el Principado de Andorra relativo a la entrada, circulación, residencia y establecimiento de sus nacionales, on diu que els andorrans seran tractats almenys, com a membres de la UE quan es vulguin establir a Espanya, però crec que això no passa, si més no amb Espanya, ja que tracten els nostres fills com a extracomunitaris. 
Els funcionaris espanyols no saben de què va aquest tràmit quan se’ls demana. Hi ha un desconeixement absolut. Una de les poques maneres de solucionar-ho és anant a una gestoria i pagar una alta quantitat de diners i esperar entre tres i sis mesos per obtenir el permís, sense dret a treballar ni fer pràctiques. A més, per aconseguir la residència, els pares han de justificar solvència econòmica, que per sort jo he pogut demostrar, però em pregunto: algú amb dificultats econòmiques, podrà fer-ho? Sembla que a França la cosa és diferent, ja que des de l’ambaixada et posen les coses fàcils i t’acompanyen en el procés de buscar residència, que sol durar un mes.
Ja va sent hora que aquest suplici tan ben guardat que hem de passar els pares d’estudiants a Espanya surti a la llum i es miri de posar solució: els que no volem tenir la doble nacionalitat estem en desavantatge davant d’aquest problema.