Un senyor de Dakota del Nord

Si fas una recerca a internet per localitzar alguna cosa que necessites o, simplement, perquè tens una curiositat, la conseqüència més immediata i inevitable és que, durant un bon període de temps, vas rebent publicitat a l’entorn de productes relatius al tema pel qual t’havies interessat. Agafen les teves dades, creen el perfil de consumidor potencial, et situen en un target determinat i et bombardegen.

Suposo que el perfil el dibuixen a partir dels famosos algoritmes, aquesta paraula que és moda i que jo, que soc de lletres, no n’acabo de copsar els misteris matemàtics. Així és que m’imagino un senyor de Google –o d’alguna altra de les corporacions que dominen de manera misteriosa el món i les pobres formiguetes que l’habitem–, assegut en una gran sala d’ordinadors a Dakota del Nord (o potser és a Dakota del Sud, però com diria Pepín Tre, ara no ve al cas), que va recollint tota la informació sobre les recerques que faig a les xarxes i va construint el meu perfil.

No fa gaire, per posar-vos un exemple, em vaig interessar per un llibre, una biografia de la Karen Blixen, que potser us sonarà més com a Isak Dinesen, l’autora de Memòries d’Àfrica. Entre els llibres que des d’aleshores el senyor de Dakota em proposa hi ha alguna biografia interessant, però em va sorprendre que, de manera sibil·lina, me n’oferís altres d’un interès bastant més dubtós: vides d’actrius, de princeses i de reines. Però vet aquí que la sorpresa va ser majúscula quan ahir, suposo que veient que guardo un discret silenci, em va fer una darrera proposta: Belén Esteban, la princesa al desnudo. Home, gaire afinat el paio de Dakota no el té, el dibuix del meu perfil. No vull ni imaginar què em proposaria si m’interesso pel llibre de la princesa del poble i demano si algú el té de segona mà.

Un cop més tinc la sensació que el gran perill de la societat actual no radica en la gran quantitat d’informació, sinó precisament en l’enorme desinformació que genera. Les dades més o menys personals, les notícies reals i les fictícies (les famoses fake news), les enciclopèdies virtuals, les piulades dels polítics, les opinions dels periodistes (o dels columnistes ocasionals com un servidor)... Tot plegat és una mena de totum revolutum, un marasme que circula a gran velocitat per les xarxes gràcies a uns paios (vosaltres llegiu algoritmes, jo ja m’entenc) que estan tancats en un despatx ple d’ordinadors. I això, pel que sembla, és només el principi i tot anirà a més (que sovint significa a pitjor).

Els darrers anys que vaig impartir classes ja tenia molt clar que la tasca fonamental dels ensenyants –i el mateix podria servir per als periodistes que vulguin fer un bon servei a la societat– és llançar alguns salvavides, sobretot al jovent, que els ajudin a surar amb cert criteri en aquest torrent fragorós de desinformació.

De moment, jo continuo enviant missatges al senyor de Dakota a veure si poleix el meu perfil. Ara m’interesso per anar de vacances a un hotel amb encant ubicat en “aquell petit país que està a la vora d’Alemanya”. El tinc ben despistat. No pilla que és Dinamarca. No s’ha llegit (o no ha vist) Memòries d’Àfrica.