Un senyor mestre pastisser

Aquest excel·lent professional, bona persona i apreciat amic ens deixà fa uns dies víctima d’aquesta remaleïda pandèmia que s’ha abaronat en els de més edat. Érem amics des que arribàrem a Andorra, fa més de seixanta anys. Ell s’establí a l’edifici dit popularment L’ONU, davant de l’hotel Pol, a la parròquia laurediana. Ben prompte es mudà a Santa Coloma i uns anys després a la capital, on ràpidament la seva botiga ressaltà no sols per la qualitat de la pastisseria, sinó també per l’atractiu aparador, a càrrec per sempre més de la seva esposa, la Maria Àngels.
Amb en Josep compartíem quantitat d’afeccions, tant literàries com artístiques, i naturalment compartíem també la convicció que el menjar dolç és el colofó d’un àpat perfecte.
Una de les nostres dèries pariones era el culte al pa. Sí, al pa nostre de cada dia. Començàrem admirant els forns que formaven part de les velles estructures de pedra dels habitacles de les nostres muntanyes. Aviat ens adonàrem que ni tan sols les dones més grans de les antigues famílies no recordaven –o bé no volien fer-ho– com s’ho feien per disposar de pa tan lluny com estaven de les fleques públiques. 
Bé, per la meva part m’he hagut de conformar a dibuixar els pans, que són d’altra banda com escultures: si observes detingudament un pa fa l’efecte que ha estat modelat per les mans del flequer com si fos argila. En aquesta dèria meva sempre he gaudit de la perspicaç ajuda d’en Josep.
Vet aquí que un dia en Vives em va dir d’anar amb ell a la comarca d’Osona, on existia un interessant museu del pa. El pla era passar-hi tot un dia i fer campana de la feina. Ens hi havíem de trobar amb un jove forner conegut seu que ens presentaria el creador del museu, amb qui l’unia una amistat diguem-ne corporativa. Vivia al mateix edifici on tenia el forn i la pastera. A la vora, per cert, del santuari de la Gleva, on va estar confinat per ordre episcopal el poeta celestial, mossèn Cinto Verdaguer.
Resultà que el xicot era casat de feia poc, que tenia la fleca tancada provisionalment perquè estava adaptant el vell obrador que havia heretat del sogre. Ens adreçàrem cap al poble de Tona. Cap al museu! Entràrem en una fleca del centre i demanàrem pel propietari, que deixà de seguida la feina per atendre’ns: un home bonhomiós, d’una cinquantena d’anys, ben plantat, amb el tarannà i l’accent de la gent de la contrada. L’exposició, sense cap concessió a parides de disseny híbrid, l’havia instal·lat a les golfes de casa. Tot molt ben ordenat, amb unes cartel·les ad hoc, i amanit per la deliciosa flaire del pa cuit que venia de sota. A les parets hi havia exposats estris de l’ofici i uns diorames que representaven com es coïa el pa a l’Egipte faraònic, a la Grècia clàssica i a la Roma imperial. A la resta del local, taules i més taules plenes de pans i panets. Quin bé de Déu de pans!
Vagi demanar-li permís per dibuixar-los, no hi posà cap objecció, i continuàrem parlant com si ens coneguéssim de tota la vida. Vaig dibuixar tot el que vaig poder, sobretot els pans votius, fins que m’advertiren que era l’hora de dinar. Dinàrem en un restaurant dels afores de Vic, una formosa masia convertida en palau gastronòmic, uns deliciosos peus de porc desossats i farcits de bolets, acompanyats d’un vi de picapoll. Els meus companys de taula comentaven els secrets que els havia revelat aquell apòstol de la panificació. Per exemple, com s’ho feia perquè els pans que col·leccionava no se li florissin ni corquessin. També, que les peces rituals les havia aconseguit assistint a tots els aplecs d’ermites i santuaris on s’oferia pa beneït als romeus, que els diorames els feren entre ell i una filla seva llicenciada en història de l’art, i que s’hi havien inspirat in situ, quan anaven de vacances als llocs reals.
De tornada cap a Andorra, ens aturàrem a Montesquiu, on havia nascut i feia poc temps que hi havia estat enterrat un home especial, una mena de guru, un idealista, un filòsof carismàtic que es deia Carles Muñoz Espinalt, amic i mentor d’en Josep i d’una legió de deixebles com ara el perruquer Llongueras, el cineasta Pere Portabella, el mestre xocolater Escribà i també el nostre Faust Campamà, promotor i teòric de les arts actuals. Espinalt encoratjava els emprenedors amb iniciativa.
Visitàrem l’humil cementiri, ens vam recollir uns minuts davant la seva tomba. Aquest intel·ligent líder tenia com a lema. El que ens cal són captans d’empresa. En Josep Vives i Molins complí amb escreix la consigna.