El servei d’Ocupació és l’exemple arquetípic del que costa en aquest país reformar alguna cosa, encara que tothom coincideixi que no funciona com cal. Li han plogut crítiques per totes bandes: els treballadors veuen que no els serveix per accedir a una feina i els empresaris opinen majoritàriament que no és útil per cobrir les vacants que tenen de personal. Jo mateix vaig poder comprovar en primera persona, ja fa uns anys, com les esperances que puguis accedir a una feina o intentar millorar la que tens són poques: “De llicenciat en ciències de la informació (periodisme) no n’hem tramitat mai cap demanda”, em van etzibar ràpidament, advertint-me segurament que millor que m’espavilés pel meu compte. Els mateixos ministres de torn han reconegut sempre, quan s’han incorporat al càrrec, que seria una de les assignatures pendents del seu mandat. Per aquesta raó, el més lògic hauria estat que s’haguessin fet canvis substancials en aquest servei perquè respongui al que realment el país necessita i no continuï sent, com també passa a zones veïnes, un organisme que es limiti a registrar aturats i poca cosa més. Tot i que, per ser justos, sembla que la percepció d’aquest servei ha anat millorant, la realitat continua sent que s’hi destinen uns recursos públics sense que s’obtingui tot el màxim rèdit possible per a la ciutadania. Veient el que costa fer canvis en positiu en el que tan sols és una minúscula part de l’administració, ens adonem de com de complicat deu ser escometre la tan preconitzada reforma de la funció pública. Sens dubte el que cal, en un cas i l’altre, és més voluntat política.
