Escric sota un sol esmorteït; avui és diumenge 17. És un dia de trist record i la ràdio me n'ha fet partícip des de primera hora, mentre mandrejava al llit, suant el que diuen que serà el darrer dia d’aquesta onada de calor. Potser sí que acabarà avui però auguro, com un Nostradamus de fireta, que tornarà. Potser sí que plourà un parell de dies, però després tornarà aquesta calor infernal que ens ha abatut tota la setmana, deixant-nos sense esma ni ganes de fer res més que no fos posar-nos en remull.

El sol esmorteït sota el qual escric, m'ha fet especular que el vent del sud havia fet arribar arena del Sàhara i que això empobria la llum de l’astre, després he sabut que no, que la causa era molt més trista i infreqüent. La llum que es filtrava a través de la boirina alta disfressada de calitja sahariana era taronjosa, com si fossin quarts de vuit del vespre i no les deu del matí. Era una golden hour fora de context. Les fulles de la parra es retallaven en ombres grises sobre un color ambre a la cortina del menjador; la llum filtrada ho ataronjava tot.

Ha estat havent dinat, al final d'un telenotícies dedicat llargament als atemptats d’un dia com avui del 2017 a la Rambla, que l’home del temps, un dels no habituals, ja que els titulars deuen ser en remull, explicava que el vent de ponent havia acompanyat el fum dels incendis que estan devorant gran part del nord-oest de la península Ibèrica. El fum de més de 150.000 hectàrees de boscos calcinats viatjant com un turista de l’oest a l’est d’Ibèria.

El que més greu sap de tota la situació és que probablement algun d'aquests focs haurà estat provocat, s'està investigant però ja van trobar un energumen a Cadis amb una llauna de benzina que venia d’originar-ne un, i també han detingut un bomber d’Àvila acusat d’encendre’n un altre.

Com sempre que crema Galícia i Portugal, s’especula amb interessos foscos darrere les flames, però el que realment passa és que el canvi climàtic sumat a una molt mala gestió forestal fan que els boscos es converteixin en autèntics dipòsits de material inflamable.

Des de la distància curta que separa Andorra i el Priorat penso en el nostre petit país i desitjo que aquesta gestió forestal tan deficitària als països veïns estigui ben prevista dins les nostres fronteres. Gairebé el 40% del nostre territori és bosc, i per allò que pugui ser, estaria bé portar les inspeccions fil per randa.

Jo, on estic ara, a Escaladei, passant els darrers dies d’aquestes curtes vacances, també estic envoltat de bosc, el Parc Natural del Montsant té els accessos tancats amb el màxim nivell d'alerta del que a Catalunya anomenen Pla Alfa, això vol dir màxima prudència, responsabilitat, els dits creuats i demanar als fats que siguin bons. 

Crèiem que la pluja dels darrers mesos era bona però ens ha portat un efecte col·lateral que hauria d'estar molt controlat, l’augment del sota bosc que ara per ara ens fa estar intranquils.