Amb l'excusa de fer un divertimento d'estiu, aquesta vegada he volgut imaginar-me com hauria pogut ser un sopar típic d'estiu pels habitants de les Valls d'Andorra a l'època de Marc Aureli. Aquest emperador romà va regnar –sobre Roma però també sobre Andorra– des de l'any 161 fins al 180. Dubto molt que mai s'hagi desplaçat per fer-nos una visita principesca, però sí que va ser conegut per ser l'últim dels "cinc bons emperadors". El seu regne va ser un període de pau per la majoria dels habitants de l'Imperi. Malauradament, la cosa va anar empitjorant posteriorment.
L'any 180, desconeixem quin va ser el nom oficial en llatí de les Valls d'Andorra, com tampoc sabem quina llengua o llengües parlaven els seus habitants. Allò que podem dir amb seguretat és que bé havien de sopar, fins i tot durant l'estiu. Per cert, gaudien encara de la presència de les temperatures relativament elevades del Període càlid romà, moment durant el qual sens dubte les condicions de vida eren encara relativament agradables al Pirineu. Això duraria fins cap a l'any 400, per entendre'ns. Després, el clima giraria cap al fresc i al moll. Era un bon moment per tenir un hort en aquesta regió.
Parlant dels horts, aquestes petites parcel·les a prop de les cases podria ser l'origen de les hortalisses que menjarem avui: hi hem seleccionat un cogombre gran i un parell de cebetes joves, als quals hem afegit un bon manat d'escarxofes.  Les hem dut fins al cóm de la plaça, un dels únics punts d'aigua de què disposem al poble gràcies a la presència del petit rierol que baixa de la muntanya just en aquest indret. Allà, hem netejat bé tot el menjar, especialment tenint en compte les diferents substàncies que es van fer servir per adobar la terra en el seu moment. Una vegada nets, aprofitem per omplir el càntir d'aigua –les àmfores de punta fina eren uns recipients reservats pel transport de productes a llargues distàncies– i ho hem dut tot a casa.
A fora al pati, hem avivat una mica el foc de llenya i hi hem fet bullir una part de l'aigua amb les escarxofes. Una vegada tendres, les hem reservat i deixat refredar en un plat. Mentrestant, hem pelat i tallat a làmines el cogombre, que també hem disposat en un plat. Hem picat les cebetes, i després hem anat al rebost —no us amoïneu, era tan sols un armariet a la cuina— i hi hem buscat l'ampolla de gàrum. Malauradament, aquest no era el producte exquisit i d'una transparència diàfana fet tan sols amb les tripes d'anxoves joves que hauria preferit el distingit xef romà Marcus Gavius Apicius, mort un segle i mig abans. Encara es coneix el seu magnum opus anomenat De re coquinaria, una cosa així com A propòsit de la cuina. En un mortarius ample i poc fons, hem mesurat una porció del nostre gàrum de qualitat inferior –tèrbol, amb una olor molt forta i (massa) ben viatjat, ja que va patir dues setmanes de transport amb mula per arribar fins a les Valls– però trobem que el toc de distinció que dona als plats val cada sesterci que ens va costar l'ampolleta relativament petita. Gairebé ens podríem imaginar estar a Roma, mireu si estem fent les coses de manera cosmopolita! Hi hem afegit menta i pebre negre –un altre condiment relativament car en les nostres contrades. Hi hem picat tots els condiments, que serviran per amanir tant els cogombres com les escarxofes.
D'altra banda, un dels nens –no tenim esclaus en aquesta casa, ni ens en podem permetre de comprar-ne cap– havia passat la tarda al riu amb els seus amics del poble. Entre salts dins i fora de l'aigua mentre jugaven, havia pres una mica de temps per allunyar-se del soroll i anar a pescar en un forat tranquil que coneixia en un dels costats del pont de fusta. El resultat van ser les tres truites magnífiques que ara hem buidat i posat a coure, ben clavades en unes branquetes sense escorça, per damunt de les brases. Amb el pa, fet a partir dels cereals que creixen en amplis camps a banda i banda de la vall, ja tenim tot allò que necessitem per sopar bé abans que caigui la nit i ja no ens hi veiem més.
Bene sapiat!