Un suec errant a Andorra
Karl Birger Mörner de Morlanda va néixer el 5 de maig del 1867 a Nora, una petita localitat de prop de 6.000 habitants al bell mig de Suècia. No sabem del cert si va venir a Andorra en missió diplomàtica, tot i que al moment del seu viatge, l’any 1902, treballava al consolat de Suècia a Barcelona. El que sí que podem afirmar és que era un gran aficionat a viatjar i que sovint plasmava les seves experiències en paper. Fruit d’un d’aquests viatges va néixer l’obra De la meva vida errant: a la república dels contrabandistes, de què avui parlarem.
Cal tenir en compte que en el moment de la seva visita, Andorra patia una forta crisi econòmica, a causa de les polítiques restrictives d’Espanya cap als productes andorrans i pel baix rendiment que tenien en aquells moments les indústries del ferro i de la llana. Molts andorrans doncs es veieren abocats a emigrar del seu país. A la llarga, però, aquesta situació beneficiaria Andorra en rebre importants quantitats de diners. Anys després arribaria FHASA i amb aquesta la modernització del país.
Lluny de presentar una Andorra decadent, Mörner ens ofereix una visió idíl·lica i un pèl romàntica de gairebé tots els paisatges que troba al seu pas. De ben segur la seva afició a la poesia l’influeix a l’hora de descriure les seves vivències i sensacions.
La seva formació d’advocat i la carrera diplomàtica al ministeri d’Afers Exteriors el portaren a interessar-se per la política i la justícia del país. El nostre viatger ens oferirà una de les descripcions més acurades de la Casa de la Vall, edifici que li provocà una enorme sorpresa, acostumat com estava als grans parlaments europeus: “Alguns dels carrerons sinuosos menaven fins al mateix vessant de la muntanya, que s’enlairava rost amunt; entre alts murs hi havia encaixada una casa d’aspecte singular i enormement antic. (...) En aquella curiosa i petita casa, amalgama d’estable, església i hostal, és on es decideix el destí de la República.”
El nostre destí també estava marcat llavors per la manca de lleis escrites i la presència escassa de jutges a les nostres valls, fet que Mörner il·lustra relatant una curiosa anècdota: “La jurisdicció és molt senzilla. No hi ha cap llei escrita. En el cas de delicte greu es crida el jutge de la ciutat francesa de Tarascó d’Arieja i el plet es duu a terme oralment davant el Consell dels vint-i-quatre. Encara que el secretari d’Estat ho negà dient que eren vils calúmnies, corre la veu que, quan s’ha d’executar una condemna a mort, per manca de botxí ordinari, es posa un bitllet de cinquanta pessetes al peu del patíbul i el primer emmascarat que surt de la multitud té el dret d’emportar-se el bitllet, després d’haver consumat l’execució, i desaparèixer de manera totalment anònima.”
El fet de tenir una població més aviat minsa no ens impedia poder disposar d’un “exèrcit” talment peculiar. La nostra situació geogràfica i l’abstenció en la participació en conflictes bèl·lics de caràcter internacional afavoria la formació d’una tropa que no en sabia, de discriminació per raó d’edat o classe: “Tot andorrà, des que és jove fins que és vell, està obligat a tenir arma i munició. Un servei militar tan estès com l’andorrà no existeix enlloc.”
Després de visitar Sa Excel·lència el President, explicar-nos la revolució del 1881 i desafiar la climatologia banyant-se al riu tot i el perill de quedar-se glaçat, Mörner s’acomiada de la capital, per tal de seguir el seu viatge cap a l’Arieja: “Tres dies vaig romandre a la capital. Era tan difícil d’anar-se’n d’aquella vall tan meravellosa, envoltada de muntanyes salvatges, al fons de la qual corria aquell riu d’aigua clara i glaçada entre verdes prades i esvelts pollancres, i d’aquella gent tan amable a la cabana dels quals, al cap de vint-i-quatre hores, jo ja podia entrar i sortir com si fos un bell amic.”
La resta de la història la teniu disponible a la Biblioteca Nacional.
Versió per a imprimir