Un territori amb so propi

He de dir que sento admiració i fins i tot un punt de fascinació per la manera amb què els islandesos són capaços de difondre arreu la música (i altres produccions locals) creada al bocí de terra on viuen…

Quan vaig decidir escriure música instrumental barrejant el baix elèctric, instruments de corda i elements electrònics, inevitablement vaig dirigir l’atenció cap a Islàndia. Perquè en aquelles terres inhòspites, tot sona diferent... Sona pur i fresc, senzill i enormement orgànic. Sona blau i blanc. I a poc a poc, a mesura que vaig anar descobrint compositors, intèrprets i bandes islandeses, es va fer palesa l’evidència: hi ha un so islandès... És un so contemporani, que identifica les creacions musicals de l’illa i que transporta la seva essència mar enllà.

Fa pocs dies escoltava una entrevista a un dels referents musicals d’Islàndia (després de Björk i Sigur Rós), el genial Ólafur Arnalds, a qui preguntaven: “Com s’explica aquest so tan propi dels creadors islandesos?” I ell responia: “A Islàndia no hi ha hagut mai gaire profusió d’instruments i de material d’enregistrament a causa de la dificultat d’importar-los des del continent i els elevats costos duaners. Així que amb el que tenim per aquí, i compartint el material entre tots, aconseguim fer el que necessitem.”

I seguia l’entrevista: “¿I no teniu la necessitat de marxar a crear fora d’Islàndia, buscant facilitats i solucions creatives en indrets on les possibilitats tecnològiques podrien ser superiors?” Arnalds riu... “No!”, contesta. “Hem creat un so i un ambient propis. Entre tots hem aconseguit impregnar la nostra música amb la identitat d’Islàndia. ¿Per què hauríem de renunciar-hi? ¿Per buscar la facilitat? No... El territori ens posa les dificultats i nosaltres les hem de superar creativament. Així ho fem i no es pot dir que ens vagi malament.”

Inspirador, ¿no?... Els músics islandesos han aconseguit extreure del seu territori una identitat musical pròpia. Potser no ha estat volgut, però ha succeït i en treuen profit. El territori no els ho ha posat fàcil. Ni als músics ni segurament a molts altres professionals. I han decidit treure avantatge d’aquesta situació! ¿L’Estat els ajuda? Sí, però sempre premiant l’esforç demostrable i no únicament la idea o la proposta. I per molt que allí siguin nòrdics i aquí siguem més llatins (trist argument d’algun company músic per justificar la nostra –sovint– manca de rigor i implicació en certes qüestions), tenim molt per aprendre d’un petit país enclavat en el mar i on fa un fred que pela! Així que, ¿què us sembla si parem de queixar-nos i ens posem a treballar?