L’editorial de dijous passat d'aquest diari defensava la instal·lació del futur Museu Thyssen al Node com una aposta que “mereix jugar-se”. Des de l’oposició política, però, cal discrepar amb aquesta lectura excessivament optimista i plantejar algunes qüestions de fons que no poden continuar sense resposta. Perquè en política cultural, jugar-se-la sense garanties no és valentia: és improvisació.

El debat no és només on s’ubica el museu, sinó què s’hi exposarà, amb quin projecte i amb quina ambició real. I aquí és on el recent article publicat a El País, amb el suggerent títol La comèdia de l’art, aporta una reflexió incòmoda però necessària. El text posa sobre la taula una realitat sovint evitada: la proliferació de seus museístiques vinculades a una mateixa marca artística, que no sempre va acompanyada d’una col·lecció prou sòlida, equilibrada i qualitativament homogènia.

És legítim preguntar-se, doncs, si la col·lecció de Carmen Thyssen és suficient –en quantitat i, sobretot, en qualitat– per alimentar amb solvència museus a Madrid, Màlaga, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Andorra alhora. No es tracta de qüestionar la marca Thyssen, sinó d’evitar que, en aquesta expansió, els territoris més petits acabin rebent una proposta cultural de segon o tercer ordre, residual o excessivament menor.

La pregunta és inevitable, encara que incòmoda: quin relat museístic s’està reservant la Sra. Carme Cervera de Thyssen per a Andorra? Tindrem accés a obres capaces de sostenir un discurs artístic potent, coherent i atractiu internacionalment, en el millor espai expositiu que té el Govern? Arribaran als 50.000 visitants? O haurem de conformar-nos amb formats menors, col·leccions fragmentàries o, dit sense eufemismes, amb l’aquarel·la?

Aquest debat no apareix ni en l’editorial del BonDia ni en les explicacions del Govern. Però és un debat essencial que ens porta a relacionar-lo amb el Museu Nacional, doncs ja han entrat clarament en la competència d’espai. Un museu subvencionat –o amb vocació nacional– no pot fonamentar-se únicament en el suposat prestigi d’un nom. Necessita garanties clares sobre la qualitat dels continguts, estabilitat a mitjà i llarg termini i un projecte museològic que vagi molt més enllà de l’impacte inicial.
A tot això s’hi afegeix una altra qüestió que la ministra de Cultura hauria d’aclarir públicament: si les negociacions amb el Comú d’Andorra la Vella en el marc de l’espai Capital no prosperen, quin és el pla B? On pensa instal·lar aquest museu? Existeix una estratègia alternativa o tot el projecte depèn d’una única operació immobiliària encara no consolidada? No li sembla que el Node pot ser un espai que podria funcionar per al Nacional durant 10 o 20 anys?

La cultura d’un país no pot avançar a cop d’oportunitats conjunturals ni de decisions preses sense debat. Andorra necessita museus amb relat, amb arrelament i amb exigència. Apostar per la cultura és imprescindible; fer-ho sense garanties ni reflexió crítica és un risc que el país no es pot permetre.