Un tornar a començar desconegut

No molts poden dir que van aprendre a caminar dues vegades. La primera, com tothom, ni la recordo. Era massa menut, però suposo que els meus pares van somriure i van aplaudir. En aquella època no hi havia tanta tecnologia per immortalitzar aquell moment tan emotiu per a aquells que t’han portat al món. Imagino que va ser un moment únic. Els ho podia haver preguntat als pares, però els tinc a dues hores i mitja de distància en cotxe i a tocar d’una videotrucada, però acaben de ser avis del seu segon net i no estan per a ximpleries d’un nen que ja s’ha fet gran. La segona vegada que vaig aprendre a caminar va ser als 10 anys, un mes de setembre. Em van operar de les dues cames per tenir els tendons curts. Una operació, en aquella època també, molt complicada i de molts mesos de llit i immobilitzat amb un ferro que em separava les dues cames, ja que em van obrir per les engonals. Tres mesos després vaig tornar a tocar terra i vaig aprendre a caminar al costat de la meva àvia. Aquella etapa sí que la tinc molt present. Va ser com si el meu comptador es posés a zero. Ara, encara d’una manera molt diferent, ens estem preparant per a un tornar a començar desconegut. L’endoll el va desendollar el mes de març i qui sap quan el tornarem a endollar... Aquest reiniciar de les màquines actuals que toca fer quan allò que sempre funciona s’acaba espatllant. Tothom, fins i tot els que no estan sans, volen tornar a allò que s’ha batejat com a nova normalitat. Tornarem a caminar. Tornarem a començar. Tornarem a abraçar-nos. Ja no ens barallarem per llançar la brossa. Ja no farem driblings a l’estil Messi quan passem al costat d’algú. Tornarem a (con) viure.