Un tresor que cal conservar

La salut és el tresor més valuós que té una persona i el més fàcil de perdre. Quanta gent malalta donaria tot el que posseeix per recuperar la seva salut? La salut no té preu.
Per a mi, un dels reptes més importants a escala política és donar vida als anys, ensenyar les eines als ciutadans per preservar la seva salut física i mental i evitar així l’aparició de malalties cròniques i disminuir els riscos relacionats amb l’edat. Per tant, s’imposa l’aplicació de la màxima: “Val més prevenir que curar”.
Sabem gràcies a l’OMS que les malalties cròniques representen un 70% de la despesa sanitària total d’un país occidental. Les neurociències han demostrat que aquestes són degudes a diferents factors de risc com els mals hàbits nutricionals, la manca d’exercici físic, l’estrès, el consum de sucre, el tabaquisme, entre d’altres.
Avui en dia, tenim el coneixement al nostre abast i les eines per millorar la nostra salut i la nostra felicitat gràcies a les neurociències. A títol d’exemple, el Dr. en neurociències David Lefrançois explica que el consum de sucre, gluten, somnífers, ansiolítics, anticolinèrgics, així com els antiàcids per a l’estómac, durant un llarg període de temps, condueixen a l’augment del risc de tenir Alzheimer. Quanta gent pren aquests medicaments sense recepta i a sobre durant un llarg període de temps? Cal fer doncs molta pedagogia de la salut a totes les edats i alertar dels riscos de l’automedicació.
En canvi, el fet de fer 30 minuts d’esport per dia -només el fet de caminar, de consumir vitamina E, B8 o el safrà disminueixen el risc de desenvolupar Alzheimer.
Cal dur a terme doncs més programes específics i segmentats de prevenció i de promoció per a la salut, fent servir les estructures sanitàries que tenim com a vector d’educació preventiva i promocional de la salut. Una acció preventiva que hauria de començar a les aules, des de ben petits fins a una tercera joventut, la gent gran, per tal d’evitar i disminuir, en el temps, el nombre de malalties cròniques i de riscos relacionats amb l’edat, com el risc de caiguda i els riscos sobre la salut causats per l’estrès que viu la nostra societat actual.
Ningú podrà negar que és més fàcil per als professionals de la salut, i també més econòmic per a l’Estat, tractar el problema d’arrel, des de l’origen. No és el mateix per a l’Estat pagar una baixa per depressió i reemborsar els ansiolítics, amb l’impacte que tenen sobre la salut dels pacients amb els possibles efectes d’augment de risc de desenvolupar Alzheimer a llarg termini, tal com he explicat anteriorment, que tractar el problema en el moment incipient de l’aparició dels primers símptomes depressius o de mal estar.
El cost no és el mateix i la probabilitat de tenir èxit en la cura no és la mateixa tampoc. Ningú podrà negar que és més fàcil preservar la salut mental dels nostres joves, lluitant contra l’assetjament escolar a les escoles, fent campanyes de sensibilització, educant les nenes i els nens per desenvolupar valors com el respecte, l’empatia, per treballar la intel·ligència emocional, que no pas actuar massa tard, quan l’infant ja és víctima i creix amb ferides internes i l’autoestima perduda, fins a l’època adulta. Unes seqüeles que poden conduir a la depressió i, en casos extrems, al suïcidi. És un problema greu que cal tractar des de la base.
Penso que és important incorporar altres professionals de la salut, que podrien intervenir preventivament, en la cartera de serveis sanitaris de la CASS, com són, per exemple, els psicòlegs.
Estic convençuda que aquestes mesures tindrien, sense cap mena de dubte, un impacte positiu sobre les finances públiques, a mitjà i llarg termini. Estalviaríem i reduiríem el dèficit tenint una societat més saludable!
Aquesta és la gran aposta que s’ha de posar en pràctica immediatament, per tenir una població menys consumidora de medicaments i de recursos sanitaris i, per tant, més sana en el futur.
Cal treballar més aquests aspectes i rectificar l’actual model de salut andorrà basat, fonamentalment i gairebé en exclusiva, en la cura i el tractament de malalties agudes. Aquest està clarament obsolet i resulta insostenible, amb una despesa sanitària creixent. Per tant, la implantació d’un nou model de salut és un tema absolutament imprescindible i urgent a implantar.