Firmat el 7 de novembre del 1659, va trencar l’espai geogràfic, social i lingüístic català. El 7 de novembre del 1659 el cardenal Jules Mazarin, en nom de Lluís XIV, i Don Luis de Haro, en nom de Felip IV, signaven a l’illa dels Faisans, al bell mig del riu Bidasoa, el tractat dels Pirineus. Aquest acte s’interpretà com un punt final a més de 24 anys de guerres i de conflictes entre França i les Espanyes. És un tractat que ha fet córrer molta tinta i que, segons alguns historiadors, encara repiquen avui en dia alguns dels pactes que s’hi van incloure.

El cert és que tant Lluís XIV com Felip IV tenien moltes pretensions territorials arreu d’Europa i no únicament d’un costat i l’altre del Pirineu. Cal remarcar, però, que Lluís XIV era un rei d’una potència i d’una família reial emergents, els Borbons, mentre que Felip IV, tot i ser descendent de Carles (I d’Espanya i V d’Alemanya), era rei d’una potència i d’una família reial en decadència, els Habsbourg o Àustries. Les derrotes de les Espanyes van ser continuades durant la primera meitat del segle XVII i, ja onze anys abans, el 1648, amb el tractat de Westfàlia, les Espanyes havien acceptat la independència de les Províncies Unides (actuals Països Baixos) i estaven perdent Portugal per la negativa de l’aristocràcia portuguesa a donar suport a Castella per sufocar la rebel·lió a Catalunya. Per la seva banda, Lluís XIII –pare de Lluís XIV– havia donat suport a la revolta dels Segadors de 1640 i la corona de França va prosseguir fomentant els anhels d’independència del Principat de Catalunya per emprenyar Felip IV i pensant també en una annexió.

Així doncs, com de costum en aquells temps, el tractat es va segellar amb el matrimoni de la filla gran de Felip IV, Maria Teresa d’Àustria, amb el rei Lluís XIV. La dona va aportar al seu espòs una dot generosa, amb el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir, trenta-tres pobles de la Cerdanya (menys Llívia, gràcies a la seva condició de vil·la), l’Artois, l’Hainaut (part de la Bèlgica actual), les places fortes a Flandes i la Lorena, entre d’altres. A més, s’hi va afegir una compensació econòmica a Lluís XIV de 500.000 ECU a canvi de la renúncia de Maria Teresa i els seus descendents als drets de successió a Espanya. Un dineral que la corona espanyola mai va poder honorar i que va permetre a Lluís XIV reivindicar pocs anys més tard aquests drets a Espanya!

Dit això, l’article 42 del tractat plasma el trencament de l’espai geogràfic, social, cultural i lingüístic català. Aquest article, molt controvertit al llarg dels segles i a partir del qual es va crear una comissió l’any 1660 per a dur a terme la partició, escapça Catalunya: «Que les monts Pirenées, qui avoient anciennement divisé les Gaules des Espagnes, seront aussy dorsenavant la division des deux mesmes Royaumes”.

Un altre aspecte interessant del tractat són les renúncies a les aspiracions territorials d’ambdós reis. Lluís XIV renuncia a les seves aspiracions envers el Principat de Catalunya i a donar suport a Portugal i, a canvi, Felip IV renuncia a reclamar els territoris del Nord i sobretot Alsàcia (article 61 del tractat), que França havia annexat uns anys abans. M’atreviria a pensar amb un xic de gosadia que els dos reis van fer un intercanvi de cromos al segle XVII: Espanya es queda amb Catalunya menys la part del nord dels Pirineus, i França consolida el seu domini a Alsàcia i als territoris del nord.

Val a dir que el tractat preveia que Lluís XIV respectés els drets i les constitucions catalanes als nous territoris. Però, la força centralitzadora francesa va ser superior al respecte dels compromisos adquirits i, menys d’un any després de la signatura, Lluís XIV va refermar les seves possessions de la Catalunya Nord amb els edictes de juny de 1660. Uns edictes que, entre d’altres, van instaurar un Consell Sobirà, es van carregar els drets catalans i van prohibir l’ús de la llegua catalana. Engegant així, d’una banda, un procés de consolidació del domini i influència franceses a Europa i, d’altra banda, l’afrancesament de refinament cultural, social i institucional de les elits al nord dels Pirineus.