Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Professor

 

 

Un veritable prodigi




Passejàvem pels afores quan la gran de casa va començar a deixar un rastre de pedretes. Les  col·locava curosament, amb uns pams de separació, descrivint un itinerari relativament erràtic que jo havia de completar. Quina metàfora: ja no m’anava més al darrere i ara em tocava a mi seguir-la. Immillorable paràbola dels anys a venir, moment en què hauria d’anar a recollir-la a la sortida d’algun pub. Visualitzant el moment (la meva nina feta una doneta sortint d’un antre qualsevol) de poc que no m’agafa un vessament cerebral.
Va rescatar-me de l’esvaniment el petit que, com és costum, duia el seu propi ritme i anava ressaguer a uns metres de distància, rondinant perquè no l’esperàvem. Arribat a la nostra alçada, va entretenir-se una mica a posar-se alguna cosa dins la butxaca. “Què remenes, aquí?”. “Coses meves, papa”. Caminant caminant vam fer cap a una església i la nena va interrogar-me: “Què hi fan tantes persones esperant a fora?” Considerant la mitjana d’edat dels presents devia tractar-se d’un sepeli i no em va semblar convenient dir-li-ho. La resposta va ser que anaven a escoltar algú a qui no havien vist mai i que portava mort més de dos mil anys. “Igual que els nens que tenen amics imaginaris?” “Sí, semblant” “I com es diu?” “Jesús”. “I té pares, el Jesús”. “Sí, és fill de Déu”. “Ah, sí, Déu... És que el Mohammed assegura que Déu és de mentida i que només existeix Al·là”. “Ah, bé... És que hi ha gent que creu en déus diferents”. “I quin és el de debò?” “Home, això depèn del que un vulgui creure...” “I tu l’has vist mai, papi”? “No, però n’hi ha que garanteixen que hi parlen cada dia” “Sí, com el profe de catequesi de la Naiara, que explica que per Setmana Santa a Déu no li agrada que fem segons què.” “Exacte” “I on viu?” “Al cel, bonica” “I l’aguanta algú, el cel? I per què Ell no cau? És que la mestra de valors...” Tot d’una vaig trobar-me tancat a una sala d’interrogatoris i vestit amb la indumentària taronja característica dels reus interns a les presons americanes. L’agent de l’FBI que m’interpel·lava sota el llum d’un flexo i em tirava el fum a la cara lluïa el rostre de la meva filla.
Mentre anava penedint-me que l’haguéssim apuntat a valors, vaig decidir que si escapava d’aquella estança i ella tornava a ser petita faria religió: així únicament tindria una versió de les coses i no empiparia amb preguntes incòmodes. El nen va alliberar-me de la presó d’alta seguretat. Duia cinc glans a la mà i va exclamar: “Mireu, abans en tenia quatre, al pantaló, i ara de sobte en tinc un de més! És màgia!” “La de reli diria que és un miracle”, va sentenciar la seva germana. “Vosaltres”, vaig proclamar amb veu solemne, “fills meus, sou el verdader miracle”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic