Un xiclet a la sabata
27 de juny. Se m’ha enganxat un xiclet a la sola de la sabata, signe evidentíssim que l’estiu és ben viu i el termòmetre apreta. Una onada de calor tremenda, cada any n’hi ha alguna durant els mesos càlids, tot i que la canícula a la Península Ibèrica la ubiquem a la segona meitat del mes de juliol i primera setmana d’agost, a vegades tenim ensurts com el d’aquests dies.
A la Roma Imperial, i ja anteriorment a l’antiga Grècia, anomenaven canícula al període que hi havia entre el 24 de juliol i el 24 d’agost, que era quan la constel·lació del Ca Major (Canis Maior) amb la seva estrella Sírius, l’estrella més brillant del cel, es mostrava imponent al cel sobre la mediterrània; només un planeta pot brillar més que ella, no un planeta en concret, sinó en general. Però quan el gos apareixia al cel començava una mala temporada; els animals embogien, el vi es feia malbé, la gent emmalaltia... Per tant, i perquè això no passés, sacrificaven un gos bru just quan Sírius, l’estrella de la mort (per insolació), feia el seu Ortus Helíac (primera sortida de l’any). O és que no us heu fixat amb la semblança del seu nom amb el del déu de la mort egipci, Osiris?
Potser no té res a veure però els egipcis, amb qui compartim el cel i el mar, havien dibuixat Sírius com una estrella de cinc puntes i un triangle que representava Isis, Osiris i el seu fill Horus, i quan Sírius desapareixia del cel, representava que se n’anava a l’inframón, durant mig anyet, amb la fresca. Sírius també marcava les pujades del riu Nil. En fi, que tothom estava pendent de si l’estrella malparida sortia de darrere alguna piràmide.
Que està fent uns dies de gossos, està clar, però les estacions ja ho tenen això. Catalunya mig cremada per un femer mal controlat mentre els andorrans esperem que els nostres boscos estiguin en condicions per no haver de viure una experiència tan traumàtica com la que han viscut a la Ribera d’Ebre. Un foc imparable, incontrolable que campava a expenses d’un combustible prest a ser consumit. Una tragèdia que a dia d’avui (vegeu la primera línia de l’article) encara no està controlada.
Pel que fa a nosaltres, els de la mirada baixa i la mà ocupada, hem perdut tota connexió amb el cel i les seves constel·lacions, ens és igual si la Lluna és minvant o creixent, o si el ca treu el nas per darrere les muntanyes, de fet, quanta gent pot identificar una constel·lació més enllà de l’Ossa Major? Espero que el meu pessimisme estigui mal fundat.
Sigui com sigui, està clar que els egipcis, els grecs i els romans podien mirar el cel perquè abans no hi havia gent porca que tirava els xiclets a terra.