Em sap molt greu haver de manifestar que penso que actualment estem vivint el pitjor moment de l’Administració pública d’ençà de la instauració de la Constitució, ara fa trenta-tres anys.
Les administracions del país –l’Administració general, la comunal i també la Caixa Andorrana de Seguretat Social i altres organismes més o menys autònoms del Govern– estan submergides en un procés de davallada i si no es defineixen i implementen remeis urgents em sembla que van pel camí d’un inevitable enfonsament.
La ciutadania constata en el seu dia a dia, amb sorpresa i indignació, el deteriorament de bona part dels serveis públics essencials: sanitat, serveis socials, tràmits administratius vitals, des de renovacions de documents o permisos fins a la gestió de les pensions que, sovint esdevenen un viacrucis pels soferts administrats.
A poc a poc hem esdevingut un país de cita prèvia on, tot sovint, al esperar setmanes per aconseguir-la.
La pregunta indefugible que ens fem és: Com hem pogut arribar, de sobte, a aquest gran col·lapse administratiu?
La resposta és complexa, ja que l’Administració pública andorrana és polifacètica i presenta molts aspectes diferents.
Les nostres administracions porten anys transitant en un entorn turbulent sense que s’hagi volgut encarar cap transformació significativa.
Hi ha hagut un increment molt notable de la població derivat de la immigració, que és una demandant intensiva de serveis públics.
L’explosió de la intel·ligència artificial no ha pas ajudat a millorar les coses i, a més, haver hagut d’afrontar la crisi de la Covid-19 va ser una gran sotragada.
I no podem oblidar una dada objectiva que no es vol veure: l’envelliment de la població, que reclama un sobreesforç en serveis públics com els socials i els sanitaris.
Les pensions de jubilació són un problema derivat d’aquest procés d’envelliment, però també plantegen una mena de prova d’estrès pels serveis públics més essencials.
Tot plegat ha contribuït a erosionar una Administració que porta vint anys fent malabarismes per prestar serveis públics de qualitat en el marc d’una manca d’estratègia institucional per a renovar el model.
Així, les nostres administracions, la general i les comunals, s’han anat emmalaltint de manera lenta i silenciosa. Estaven dimensionades per atendre els 63.000 habitants del 1993 i resulta que l’any passat ja n’havien d’atendre gairebé 90.000.
I, no ho oblidem, la pandèmia del 2020 va transformar el model d’atenció a la ciutadania amb la introducció de la digitalització i del teletreball, per la qual cosa, l’atenció ciutadana ha empitjorat.
L’accelerat procés de digitalització dels tràmits administratius –que manté un alt nivell de forats i pífies– i la pràctica perversa d’obligar a la cita prèvia ha deixat penjada una part molt gran de la societat andorrana.
I també cal dir que el clientelisme polític andorrà, que porta a reforçar i ampliar els drets dels treballadors públics fins a aconseguir que es puguin assenyalar com a privilegiats (règim horari i cert descontrol amb el teletreball) conjuminat amb unes plantilles envellides i desgastades, van portant les administracions cap al col·lapse.
Tenim una Administració sense estratègia de futur i sense lideratge polític. Amb un afegitó que algú ha qualificat de paradoxal: malgrat treballar en un clima laboral molt confortable els funcionaris i els empleats públics pateixen ara més que mai per poder donar resposta en un temps raonable a les sol·licituds ciutadanes perquè els embussos administratius són insuperables per una evident manca d’actualització i modernització dels processos burocràtics.
Malgrat la gran indignació dels usuaris sembla que aquesta situació no és pas percebuda pels dirigents de la majoria, atabalats a analitzar la darrera enquesta d’opinió i a trobar candidat que encapçali la seva proposta de continuïtat.