El nen ha trobat feina: opim una ampolla de cava. És Nadal: porta l’Anís del Mono que cantarem. La Castanyada: ai, que bé que baixa el moscatell. La Pepeta i el Manel es casen: que corri el Martini. M’han fotut fora de la feina: porta’m un altre gintònic. És diumenge: anem a fer el vermut. Avui juga el Barça: compra un parell de xibeques que venen els veïns a veure el partit. M’han apujat el sou: Una altra ronda! És curiós. Tots reneguem dels perills de l’alcohol i després persones normals com nosaltres, pares i mares de família respectables, treballadors exemplars, ens passem una gran part de la vida adulta –qualsevol excusa és bona– xarrupant elixirs alcohòlics sense parar.
Si només fos això, rai. Els humans som uns éssers a qui la contradicció no ens espanta. No hi ha res més propi de la nostra condició que fer una cosa i predicar justament la contrària, així que no és d’estranyar que encara que siguem conscients dels perills de l’alcohol, ens hi seguim entregant amb tanta convicció. Que per què ho fem? Potser perquè així com amb les altres drogues, per poca que en prenguis, ja ets una mena de perdedor (un loser, que diuen els que en saben), amb l’alcohol, en canvi, si et prens un Negroni enfilada en uns talons d’agulla a la barra d’una bona cocteleria ets una campiona, la reina de la nit.
El problema està que si et passes i te’n beus quatre cada dia, faràs molta pena, i de passada et destruiràs la vida. Un producte que en poca quantitat té tant de glamur però en quantitats més altes és tan perillós ens l’hauríem de prendre una mica més seriosament, sopetot perquè ningú va per la vida amb un vaset de mesurar centilitres i per això mateix no saps d’on et pot venir la ruïna.
Potser és que l’alcohol com a addicció no ens fa por perquè de l’enorme quantitat de persones que en consumeixen, només unes poques s’hi fan addictes, mentre que amb el tabac o amb les altres drogues el percentatge d’addicció és molt més gran. No sé vosaltres, però jo no sé de ningú que hagi passat trenta anys de la seva vida fumant-se una sola cigarreta al dia tan tranquil sense convertir-se en fumador.
D’alcohol, en canvi, gairebé tots els adults en bevem i aquest és el problema. Com que en beu tothom, els raros són els abstemis. No m’hi havia parat a pensar mai, perquè des que soc adulta que prenc begudes alcohòliques amb aquella alegria, però ara que el meu fill gran en té 18 i es nega a consumir-ne, m’he adonat que el que realment és complicat per als joves d’avui és ser abstemis i mantenir-se sopis en qualsevol circumstància. Ens lamentem dels botellots, de les borratxeres i dels comes etílics dels adolescents però gairebé tota la vida social que se’ls ofereix està regada en alcohol i els pocs que no volen prendre’n s’exposen a ser titllats de rarets i de friquis. Ens queixem que els nostres fills beuen però som nosaltres els primers que mullem el ditet als nens de sis mesos amb cava per Nadal i els en fem beure un culet per pindar el dia que fan la primera comunió. Després ens escandalitzem quan ens expliquen que fugen esparverats d’algunes sortides amb els companys perquè el crit de guerra és: “Anem a emborratxar-nos com a cubes!”.
L’altre dia, xerrant en una terrassa amb el meu fill, li vaig preguntar per què es nega a consumir alcohol (la pregunta ja té el seu intríngulis... No crec que a cap mare li hagi passat mai pel cap de preguntar-li a un fill seu per quin motiu no pren cocaïna o no es fuma un porret abans d’anar a dormir) i em va respondre, amb tota la naturalitat, que no en pren perquè l’alcohol destrueix les neurones. I que ell, amb els temps que corren i els que estan per venir, prefereix conservar-les totes intactes.
Ai, popes de nosaltres, que Déu ens agafi confessats. A mi ja no me’n deu quedar cap, de neurones d’aquestes. Camper, si us plau, posi’m una altra canya, que això no es pot aguantar.