Mentre pensava sobre de què podria fer aquest primer article del 2018, em va venir al cap un debat que vaig tenir poc abans de començar festes amb una persona sobre, segons ella, “els graus d’estima envers Andorra”. A mi aquesta frase seva em va deixar bastant descol·locat, però és que la seva explicació m’hi va deixar encara més. I és que, per ell, algú de família andorrana és normal que s’estimi molt més el seu país que la gent que es nacionalitza o un resident d’una altra nacionalitat. El que em va sorprendre més és la naturalitat amb què ho va dir.

En sortir d’aquell debat em vaig quedar bastant pensatiu i és per això que m’agradaria tornar a reflexionar-hi amb vosaltres. Perquè a mi aquesta idea que qui més s’estima Andorra són els andorrans de tota la vida em continua espantant. És cert que un andorrà que ha estat aquí tota la vida es pot estimar el Principat i de ben segur que la gran majoria ho fan perquè és el seu país i volen el millor per a ell. Però el que més em molesta és la mania que alguns d’ells tenen (cada vegada menys, afortunadament) de generalitzar i excloure la resta de gent que habita en el nostre Estat pel simple fet de no haver-hi viscut tota la vida, o simplement per no tenir el passaport, quan aquesta gent s’estima i treballa igual per a Andorra.

De ben segur que, com a tot arreu, hi haurà gent que s’estima més o menys el país on resideix. El que no entendré mai és aquesta selecció que fan certes persones. Afortunadament, al país aquests casos són excepcions, però el fet que encara n’hi hagi és que continua havent-hi un problema d’educació i cultural que hem d’erradicar. La meva resposta va ser molt clara i contundent: Aquestes persones, siguin andorranes o no, des del seu naixement o no, com tots en aquest país, s’aixequen al matí, treballen i deixen la seva energia per millorar-lo, fer que avanci i fer-lo més gran; en definitiva, fan país i crec que això és una prova més de l’amor que li tenen. No podem oblidar que Andorra va donar la benvinguda a molts immigrants els anys 80 i que ells van ajudar al seu desenvolupament fins a la que coneixem avui en dia.

No oblidem mai que aquest país l’hem fet entre tots i que tots som igual de necessaris i imprescindibles per fer-lo i fer-nos avançar. Crec que, afortunadament, en la gran majoria dels casos, s’integren, aprenen la llengua, la cultura i viuen el dia a dia totalment integrats. No som un grup de persones independents, som un país que o funcionem en conjunt o serà impossible avançar. Crec que aquest és el punt de partida i crec que hem de tenir-ho clar.

I, des de l’executiu, què es fa per lluitar contra aquesta exclusió per part d’alguns? És cert que hi ha polítiques socials inclusives, així com educatives i culturals, que funcionen i que encoratjo a continuar-les. Però n’hi ha prou? No. L’actual llei d’obtenció de la nacionalitat o el fet d’impedir el vot dels residents a les eleccions comunals mostren que ens queden passos per fer. Alguns diran que no hi té res a veure, però molta gent integrada, que estima aquesta país i hi treballa, per què no es poden fer andorrans? Sí, se’n poden fer si esperen vint anys, cert. Però, són necessaris tants anys? No n’hi ha prou amb deu anys per demostrar que t’estimes el teu país?

Els nostres veïns i l’actual societat andorrana pensem que sí. El nostre Govern pensa diferent. A banda, un resident que paga els impostos, participa en el dia a dia de la parròquia, per què no pot donar el seu vot a aquells que gestionaran diners seus durant els quatre anys vinents? Totes les veus són importantíssimes i més en l’àmbit parroquial, on es decideix el dia a dia de la persona.

Aquest és un exemple més que, en temes d’integració, manquen encara passos molt importants per fer. Però, vista la legislació actual, de moment, i fins que no hi hagi un canvi de Govern, serà complicat. Des del Partit Socialdemòcrata creiem que, si volem una integració plena, aquestes dues lleis són essencials i hi continuarem apostant fins que ho aconseguim.