Avui m’agradaria explicar-vos una anècdota que em van contar l’altre dia i que em va fer molta gràcia per la sortida i la intel·ligència espontània del seu personatge protagonista.

Resulta que l’arxiconegut Albert Einstein (1879-1955) en els seus començaments, cap allà l’any 1905, i quan encara era un científic força desconegut, va començar a presentar al públic la seva primera teoria anomenada Teoria especial de la relativitat.

Aquesta teoria que, segons diuen els que en saben, tenia un marc teòric simple i que estava fonamentada en uns postulats físics “relativament senzills”, la va presentar en una publicació que va provocar molt d’enrenou per la seva novetat.
La teoria en si mateixa venia a parlar sobre l’equació de la física més coneguda, la de l’equivalència entre massa i energia, i que li serviria com a base de la seva posterior Teoria general de la relativitat, de l’any 1915, la qual, per cert, reformularia del tot el concepte de la gravetat i l’ajudaria a guanyar el premi Nobel de física de l’any 1921.

Doncs bé, resulta que arran d’aquesta publicació li va caure a sobre un volum tal de demandes de conferències en diferents universitats i centres científics d’arreu del país per explicar aquesta innovadora teoria, que el pobre senyor Einstein es va veure obligat a contractar un xofer que el portés en cotxe amunt i avall.

Durant aquests llargs viatges ell aprofitava per llegir en veu alta la seva conferència (que gairebé sempre era la mateixa), per tal d’assegurar-se de no fer el més mínim error, atès que s’hi jugava el prestigi científic tot just acabat d’estrenar. I així anaven fent, una vegada rere l’altra, ell i el seu xofer.

Però un dia va resultar que de camí cap a una conferència que Einstein considerava molt important, es va començar a trobar malament. Per una banda, no podia faltar a la cita, però per l’altra... el cos li deia que no. En adonar-se de la greu situació i el patiment del seu cap, el xofer es va oferir a canviar-se de roba amb Einstein i fer ell la conferència. Li assegurava, deia, que ell l’havia escoltada centenars de vegades i que gairebé se la sabia de memòria. I a més, com que no el coneixien personalment, no sabien quina cara feia. Per tant, si s’intercanviaven els papers i ell feia d’Einstein, i Einstein de xofer, el problema quedaria resolt. Només havia de llegir uns papers i fer cara de pòquer.

Al començament Einstein va dubtar, però en veure que cada cop estava més feble per la inesperada malaltia, finalment va acceptar. Així que es van deturar en un descampat per tal de canviar-se de roba.

Finalment arribaren al lloc en qüestió i el xofer es presentà com el científic Albert Einstein, i va fer seure el seu xofer a la primera fila. Començà a llegir amb cara seriosa la seva conferència, gesticulant davant dels ulls incrèduls i atònits del seu autor. Tot anava prou bé i el conferenciant va acabar l’acte teatral plegant i posant-se els papers a la butxaca. I quan ja s’aixecava per marxar de l’escenari una veu li digué: “Espereu-vos, senyor Einstein, que ara començarà el torn de preguntes”. El xofer, mantenint una calma envejable, va contestar que molt bé. I li van fer una pregunta d’aquelles més enrevessades per veure si així podien desfer-se d’aquell nou científic que ja començava a despertar algunes enveges entre els seus col·legues. El conferenciant, fent cara d’empipat, contestà al seu interlocutor: “Això que em pregunteu és una cosa tan bàsica i tan senzilla que fins i tot el meu xofer us la podria contestar. Hermann, si us plau, podria contestar aquest senyor?”

I així, fent-se l’ofès, el veritable xofer va poder salvar una situació complicada en extrem, perquè ja no hi va haver més preguntes.

Aquesta anècdota la va desvetllar el mateix Einstein, ja de molt gran, en una entrevista als EUA quan li van dir que era considerat l’home més intel·ligent del món i ell va respondre que l’home més intel·ligent del món... era el seu xofer.

Moltes gràcies per llegir-me.