Una autèntica llàstima

El Museu del Tabac, o el museu Fàbrica Reig que és el mateix, desapareixerà físicament a partir del mes de gener i passarà a la vida virtual i digital, una notícia, trobo, rebuda amb resignació, potser massa i tot, com un fet inevitable en els nous temps de crisi. És una autèntica llàstima que tanqui les portes una entitat cultural d’aquest nivell i amb una important funció social a Andorra, a més d’un pol d’atractiu per al turisme cultural amb unes xifres de visitants que superen els 200.000. 
El Museu del tabac o Museu Fàbrica Reig, un nom més políticament correcte, ha combinat –combina perquè encara no hem de parlar en passat– una col·lecció permanent que relata una part important de la història d’Andorra i unes importants exposicions temporals. 
La història de l’elaboració del tabac és memòria, identitat, explicació d’una economia, d’una manera de viure. La història d’una gent, fotografiada en grans dimensions a les escales, i d’un país.
Per la sala d’exposicions temporals hi ha desfilat des de Dalí, aquell Fum.. damentalment Dalí, Picasso, grans noms de la fotografia com Robert Doisneau o Robert Capa, entre molts d’altres, que es veuen en grans ciutats en grans espais culturals i en pocs o cap lloc del Pirineu.  També ha acollit mostres de fotografia científica, de medi ambient, d’història d’Andorra, de mil temes que ara no cal enumerar per no acabar amb la paciència del lector. 
Però no han estat simples mostres d’objectes penjats a la paret, sempre han anat més enllà amb activitats per fer-les arribar a la gent. Per això, sempre hi ha hagut visites escolars i per a la gent gran, activitats temàtiques coincidint amb celebracions a Sant Julià. Han generat activitat cultural. Durant un temps el museu ha estat –potser encara és– l’únic punt de venda de llibres a Sant Julià. 
Aquest museu portat sempre per dones, des de la direcció fins a les esplèndides guies, és un centre cultural, que acull i que genera activitat, a l’estil dels centres culturals més professionals i moderns. 
En gairebé vint anys tothom té el seu moment al museu del tabac. Els periodistes culturals vam treballar amb els millors dossiers de premsa d’Andorra, els que ens presentaven Maria Martí i Núria Parés en moments de més eufòria cultural que ara. Els tècnics d’Educació vam gaudir i gaudeixen dels millors dossiers i propostes per a visites escolars, que són els seus. Els portellans hi vam celebrar algun número de la revista, dins de les seves parets, quan encara hi havia copes de cava després de la inauguració d’alguna cosa. El Museu va ser escenari d’algunes lectures durant rutes literàries. Sempre em deien sí. I el juny del 2009 vam tenir el plaer de conversar amb Rosa Viadiu sobre la seva infantesa a Sant Julià després de la II Guerra Mundial amb un pare que havia dirigit una xarxa d’evasió. Una conversa al cap de casa, ple de gent. Agradable, còmode, un escenari cultural perfecte. Llàstima que desaparegui.