Una bandera per al Pirineu

Si preguntéssim a diverses bandes què és el Pirineu, segurament obtindríem, d’entrada, més d’una resposta. Respostes de tipus estrictament geogràfic (una serralada de muntanyes), de tipus humà (un conjunt de pobles), de tipus polític (el vèrtex de tres estats). O, en un segon nivell de complexitat, respostes que inclourien aquelles tres consideracions i probablement encara algunes més. Convindríem que el Pirineu (o els Pirineus) no és un Estat, però és un territori; no és una regió ni una nació, però n’inclou diverses, i que hi viuen parlants d’unes quantes llengües pròpies com el català, l’occità, l’aragonès i el basc i de llengües sobrevingudes com el castellà o el francès.

L’únic organisme polític que des del 1983 abasta tot aquest territori, la Comunitat de Treball dels Pirineus, d’àmbit interregional i en la qual s’inclou també l’Estat andorrà, amb funcions d’impuls del desenvolupament i de cooperació transfronterera, defineix el seu domini com “una frontera que és essencialment muntanyosa amb el massís pirinenc com a barrera física i que va de la costa atlàntica a la mediterrània”.

Doncs bé, un territori com aquest, que es pot acotar en el mapa, que té un nom indiscutit i que alberga emocions i sentiments supranacionals d’afecte i pertinença, a partir d’ara té un element més d’identificació. Un grup de vexil·lòlegs catalans ha creat una bandera l’adopció de la qual proposen a les comunitats pirinenques com “un senyal propi, que transcendeix els límits dels estats i de les nacions històriques que l’habiten”.

La bandera pirinenca, dit en termes vexil·lològics, té una proporció 1:2, és a dir, la seva llargada és de dues vegades l’amplada vertical que toca l’asta, cosa que configura un camp horitzontal. Domina el camp un conjunt de tres muntanyes estilitzades, amb la més alta al mig (el Pirineu Central), totes tres amb el cos de color blau violat rivetejat de blanc (en al·lusió a la neu) i amb el cel vermell (amb referència als focs que els pastors encenien dalt dels cims) on destaquen la lluna plena, blanca, i un estel de quatre puntes que representa Venus, l’estel del dia i també de la nit, de color groc. Aquests quatre colors, segons remarquen els impulsors del projecte, apareixen a les banderes nacionals d’Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya i Occitània, nacions històriques pirinenques, i també a les banderes dels tres estats presents al Pirineu.

Les banderes són símbols de pertinença i estendards de civilització, com ens recorda la ciència vexil·lològica, als antípodes de l’ús pervers que històricament alguns poders n’han fet en convertir-les en exponents de confrontació entre persones i pobles. La pirinenca neix com una divisa d’unió i entesa. Fem vots perquè aquesta iniciativa sigui acollida com “un símbol propi que identifiqui la singularitat del Pirineu i en defensi la fragilitat”, com demanen els creadors del nou emblema.