“Qui de vostès, més enllà de quan participa com a càrrec electe, assisteix a espectacles a la nostra ciutat?” Aquesta pregunta la dirigia l’actor Joel Pla als membres del ple de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell dilluns passat. Bona pregunta, Joel, que servidora (i segur que no soc l’única, ni de lluny) s’ha fet i que, naturalment, es pot extrapolar tranquil·lament frontera amunt. Qui dels nostres polítics en exercici, electes, personatges públics, personalitats de tot pelatge, s’atansa per una proposta cultural motu proprio, és a dir, com a particular, sense haver-hi d’assistir perquè així li ho marca el seu paper? Després d’haver cobert centenars i centenars i centenars d’actes culturals durant anys i panys diré que... Mmmmm: millor no diré res. Recordaré, com a fet excepcionalíssim, un concert de Roger Hodgson al Prat del Roure on un excap de Govern seia una o dues files per darrere –tot feliç, de cua d’ull me’l mirava seguir el ritme de la música, sorpresa perquè de normal és home de posat adust–. Puntualitzo les files per darrere perquè era evident que no hi era com autoritat, allà, al bell mig del populatxo. Més encara, ves a saber si potser s’havia pagat l’entrada i tot de la seva butxaca. Cosa insòlita, inaudita, que per aquí algú que és algú es rasqui la butxaca (i ara veig una munió de programadors i responsables de protocol rient sota el nas). No. Fora de casos excepcionals, la relació de les nostres benvolgudes autoritats amb la cultura és més aviat la d’una ministra del ram que, en el primer Sant Jordi que li tocava es mostrava tota sorpresa que a Andorra hi hagués tantes editorials i llibreries. Mare meva.
