Una cadira per al teu silenci

Quin poder més subtil envolta el silenci. El silenci és de vegades una resposta dolenta i, en assumptes del cor, una resposta amarguíssima. Aquesta darrera qüestió em desperta la curiositat, m’enlaira les lletres, inquieta el meu esperit literari. M’atrau de tal forma que ha acabat per convertir-se en un element sempre present a les meves novel·les.

Tots coneixem el poder de la paraula. De fet cada vegada en som més conscients: debats polítics, oradors de tota mena i condició, la publicitat... La paraula és poder. I saber convèncer, des de temps antics, és una arma molt rendible. D’acord. Però això no és difícil d’aconseguir. Qualsevol practicant pot arribar a ser com aquells sofistes. El que és realment increïble, intrigant i meritós, per l’espai metafísic que ocupa, és el poder del silenci. I no em refereixo al silenci com a absència de soroll, sinó a l’abstenció de parlar; i tampoc a una abstenció qualsevol, sinó (i reitero) a la que es fa d’una forma mesurada, cautelosa, premeditada i amb traïdoria. Jo parlo de silencis pautats i profunds que tenen el seu hàbitat natural al terreny sentimental i amorós. I aquí, el silenci és el soroll més fort, potser –com va dir Miles Davis– el més fort dels sorolls. Això realment em fascina. Manegar els silencis és infinitament més complex que manegar la paraula. Miguel de Unamuno, per posar un exemple, no suportava els silencis. “Tu desconfianza me inquieta y tu silencio me ofende”, “A veces el silencio es la peor mentira”.

Jo vull comprendre les persones que callen per prudència o decència o vaya usted a saber por qué i entendre que potser troben la inutilitat de totes les paraules. O que simplement han perdut la fe en la semàntica. Jo vull entendre-ho!

Una fulla que es precipita des d’una noguera toca la terra plena de solitud. Ha caigut i titil·la. Tremola per l’acció del vent o de pura tristesa, no sabria dir-te. Una fulla ha caigut als meus peus i no sé si està contenta o està trista, si em pot veure o no, si ha caigut perquè vol o per imposició. No em diu res però jo puc sentir els seus crits de silenci... Són pitjor que els esclats de les bombes. Tampoc puc saber què pensa d’ella mateixa, de mi, de nosaltres. No sé si és conscient que estic aquí observant-la, amant-la i, en certa forma, estimant-la per dintre. Quina impotència, quina amargura, que no em diu res, que no fa res, que no demostra res! Potser és la seva millor manera d’estimar-me...

I així, observant una fulla, un dia de tardor, he arribat a comprendre el llenguatge del silenci.

Sisplau, senyor Unamuno, porti’m una cadira. Que asseurem els nostres silencis a conversar.