Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Una caiguda transcendent i una caigudeta




Habitualment, els fets més remarcables, impactants, tenen bona rellevància en mitjans de comunicació, segons interès o conveniència. Els dos esdeveniments que més han interpel·lat la meva atenció s’han esdevingut, curiosament, amb una coincidència sorprenent; però sense relació, tot i la simultaneïtat. Ambdós van tenir lloc el divendres 20 de desembre.

Al cap de dalt del Roc d’Enclar, es constatà l’enfonsament del campanar de l’esglesiola de Sant Vicenç, una peculiar construcció circular multisecular, datada al segle VIII, reconstruïda fa 37 anys, que va lliurar l’ànima a Déu, per segona vegada. Havia resistit tots els embats durant dotze segles i es va aterrar en dues ocasions. Amb Sant Joan de Caselles, sempre han sigut els monuments que més m’han atret i he admirat. A principis de la dècada del 1960, ben sovint, acabat de sopar, el pare ens conduïa Canillo enllà, passat el Molí del Peano. Aturava el cotxe i admiràvem la preciosa capella il·luminada, assentada en la roca, gaudíem del contrast de tons de llum que remarcaven l’elegància artística de l’ermita, en una comunió singular d’art i religiositat. Pujàvem fins al Salt de les Moles i, en baixar fruíem d’una nova perspectiva. És quan va néixer en mi una perdurable atracció i fascinació pel romànic andorrà.

La meva admiració es va centrar, ulteriorment, en la magnífica església de Santa Coloma per l’esveltesa del seu campanar cilíndric i en el conjunt de Sant Martí de la Cortinada. Després de sentir a parlar del “Castell d’Enclar”, l’any 1965 vaig emprendre el camí de la tartera per atènyer el cap del roc i descobrir-hi restes misterioses, sense aconseguir esbrinar-ne gran cosa. Hi vaig observar un parell de murs derruïts, i el rastre d’una construcció circular. La vaig interpretar com el vestigi d’una torre de guaita d’un castell de l’antigor. També hi havia un parell de parets disposades al marge de l’esbalçader, romanalles d’una improbable fortificació. Al contorn de l’imaginari castell, blocs de roques disseminats misteriosament. Encuriosit, la imaginació desbordant d’hipòtesis, vaig tornar pujar-hi. L’experiència va ser extraordinària en trobar-me al bell mig d’un espai aïllat, silenciós, envoltat de misteri. Vaig seure en una enorme roca, presumiblement tallada. Hi vaig romandre una estonada, cogitant, fent càbales fantasioses, subjugat, fascinat per aquella vellúria indesxifrable. 

Al cap de vint anys, vaig sentir-me especialment cofoi en veure la reconstitució del conjunt; llavors ja no fantasiejava. S’esfumaren aquelles visions efímeres de joventut i s’esvaïren emocions pretèrites.

L’esquinçament i caiguda del campanar en un munt de pedres m’ha corprès, i m’ha ferit al cor. 

Simultàniament, succeïa una altra caiguda, a l’abisme, previsible però atípica, no pas colpidora com la de Sant Vicenç d’Enclar. L’enrunament d’una figura que ha acaparat durant anys –per bé o per mal– l’escenari polític. Mitja vida dedicada a la res publica, sempre al centre de l’arena, amb tics populistes i paternalistes. Ja no era cap de govern. 

Anteriorment, va eternitzar-se escalfant setial a la Casa de la Vall i va perdurar gairebé dos mandats exercint de cònsol. Ara, inesperadament, per un rampell d’irritació i d’impotència, envia un correu electrònic al president del seu partit fent-li saber que abandona la militància i esdevé, tan sols, simpatitzant. Un fet anecdòtic, evidentment, però curiós. No és d’estranyar, després del clatellot que va rebre a l’elecció parroquial i de la garrotada que entomà a les comunals, deixant-hi moltes plomes. Va perdre l’oremus, després d’haver-ho enginyat i engiponat tot amb el convenciment tossut d’un invencible. S’ha autoexpulsat abans de caure en la inòpia política i l’ostracisme; i s’acomiada a la francesa.

La culminació desastrosa d’una carrera política que ha col·lapsat. De guru i mestre en tripijocs, expert en maniobres, suprem faedor d’embolics i manipulacions, va arribar a esdevenir el Gran Timoner de l’àmplia coalició: “Tots contra el Bartumeu”, “Amb tot el respecte”, evidentment. 

Ha finit l’epopeia de l’home del “teme del probleme del sisteme del peís”. Pot ser, eventualment, que ressusciti d’improvís, com l’au fènix, i ens sorprengui amb la fundació d’un nou grupet, que podria anomenar “Toni’s Club”. No se sap mai ... Adeu, i passi-ho bé!

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic