Una Castanyada de por

Si vostès van sortir a estirar una mica les cames la vigília de Tots Sants al vespre, ja devien constatar que el país estava immers en una atmosfera terrorífica i fosca. Gegantines aranyes malèvoles penjaven de sabates amb lluentons, perfums delicats o flamants bateries de cuina, cobrint-los amb espessíssimes teranyines negroses. I com més avançava la nit apareixien també personatges amb cares amenaçadores, amb cicatrius mal cosides o pells sagnants. I la canalla. Uns estols de canalla amunt i avall, vestits per a l’ocasió amb indumentàries negres i equipats amb carotes, alguns d’ells, i amb un sarró a la mà. Reclamaven dolços i diners (ai, espavilats!). Diuen que vindran els morts (també malèvols) per endur-se’ns –pobres, si ja no en resta ni els ossets. Tradicions que vénen ben bé d’un passat obscur en què la raó era la gran desconeguda. Jo els proposo una selecció. Podem quedar-nos amb les més alegres. Potser aquella que fa anys que celebràvem torrant castanyes a la voreta del foc. Que també era una tradició d’emocions fortes, recordin, perquè si una no estava ben tallada un bon pet estava assegurat. Saltaven talment com si tinguessin vida. En tot cas, una cosa és clara. En qüestions de gastronomia segueix triomfant la mediterrània. Els panellets i les castanyes ben torradetes. I una bona copeta de moscatell. Els que van sortir dilluns al carrer ja ho van poder comprovar. Per molt terrorífica que s’hagi convertit la Castanyada, qui no topa amb cap mena de competència és la castanyera. Les cues i cues de gent esperant la paperina ho constaten.