Una comissió del 13%, és o no és lleonina?

Llegia dies enrere un curiosíssim experiment historiogràfic que em va recomanar el meu amic Frédéric. Es titula Què hauries sigut, resistent o botxí? i l’autor es posa ell mateix en la disjuntiva d’examinar amb la màxima objectivitat quin paper hauria interpretat si hagués tingut la fortuna (?) de néixer el 1920 i hagués hagut de fer front a l’ocupació nazi: amb el silenci (còmplice) de la majoria, amb el compromís (heroic) del resistent o amb la submissió (infame) del col·laboracionista. L’autor apel·la, i això és el més interessant, al que anomena la “personalitat potencial” que tots portem latent de sèrie i que només es manifesta, cap a bé o cap a mal, quan un esdeveniment extraordinari ens posa a prova. L’analogia és pelet forçada, però hi he pensat aquests dies perquè el meu amic Viti m’explicava la seva última odissea bancària. Temps enrere va contractar un pla de jubilació. Eren els anys de les vaques grasses i el rescat es penalitzava amb una comissió raonable, posem-hi del 0,5%. Tampoc no pensava haver-hi de recórrer mai. Però s’equivocava. Hi ha hagut de recórrer per motius que el lector intuirà fàcilment. O perquè sí. I resulta que per art de màgia i per les circumstàncies dels mercats financers, aquella comissió testimonial s’ha multiplicat fins a un exorbitant, lleoní 13%. El meu amic Viti necessita aquests diners –que d’altra banda són seus, recordin– i ha hagut de passar per l’adreçador. I és així com m’ha vingut al cap la cosa aquesta de la personalitat potencial aplicada ara a certa i benemèrita entitat bancària, que aprofita la que està caient per mostrar la seva autèntica cara (dura) i aplicar clàusules usuràries que farien envermellir l’avar de Molière.