Una coral de crits sords

¿Teniu fills? ¿Quant fa que no n’heu hagut de dur un en braços? ¿Durant quanta estona? ¿El trajecte de cinquanta metres que va de l’interior d’aquella borda-restaurant fins al cotxe, que havíeu deixat en un dels laterals més allunyats de l’aparcament? ¿I si aquell dia heu caminat molt (primer carrer avall, després d’un parc a una terrassa i així etcètera) i al final heu decidit quedar-vos a sopar a la borda-restaurant i ara us adoneu que sou a, posem, un parell o tres de quilòmetres de casa? L’endemà de la caminadeta amb el nano a coll us farà mal tot el cos. Possiblement, si és diumenge, no us moureu del sofà en tot el dia. (Algú pragmàtic, per descomptat, hagués trucat un taxi i ara no tindríem figura retòrica des de la qual projectar-nos emocionalment.)

Pensem uns segons en una foto que s’ha fet famosa entre moltes altres fotos de refugiats arribats a Europa. L’home que s’hi veu crida de desesperació, ràbia, dolor. Ha carretejat la seva filla amunt i avall per dos continents. Sense gairebé menjar, sense abric, sense sofà per a l’endemà, sense diumenges, sense restaurants, sense parcs, sense terrasses. I el més fotut, sense que gairebé ningú l’hagi volgut ajudar en aquest trajecte desmoralitzant.

Les coses són així. Digues-ne destí. Els capricis còsmics m’han posat a mi del cantó bo. I a ell li ha caigut al damunt una creu monumental que arrossega fins que ja no pot més i crida. Crida de desesperació, dolor i ràbia. És una foto.

¿De veritat que som europeus? ¿I no ens fot vergonya no haver après res? ¿Som andorrans? ¿I no recordem quines misèries van passar els nostres padrins? ¿No tenim present la gentada que va creuar les nostres fronteres a principis i fins a la meitat del segle passat? ¿Els qui fugien de les guerres? ¿No ens han explicat a casa o hem llegit a cap llibre o article que la gent passava per les nostres valls escapant de la violència: repressió, presó, tortura, execució, camp de treball? ¿Escabots de gent famolenca, desgraciada, que no tenia res i miraven de salvar la pròpia pell i la dels seus familiars?

Tornem a la imatge més tràgica del món: una variació de la pietà en què un pare mira d’evitar haver d’abraçar el cadàver famèlic de la seva criatura i crida de ràbia, desesperació i dolor sense deixar de caminar. Em dol escriure això. La crueltat implícita de la imatge fa una ferum tristament coneguda. Estem tolerant-la per indolència. Serem còmplices del deambular fins a la mort de molta gent fins que no obliguem els nostres dirigents a acollir, dins de les nostres possibilitats, persones que puguin com a mínim parar de cridar de ràbia, desesperació i dolor una estona.