Una corona per a la Mare

Fa un parell de setmanes escrivia sobre aquell ja llunyà 1873, quan el M.I. Consell General prengué l’acord unànime de declarar oficialment la Mare de Déu de Meritxell patrona del Principat d’Andorra. Si bé maig és el mes de Maria, per als andorrans setembre sempre serà el mes de la nostra estimada Verge de Meritxell. Per això avui voldria seguir dedicant unes línies a la nostra patrona.

Corria l’any 1919 quan el nostre copríncep episcopal, el Dr. Joan Benlloch fou promogut a l’arquebisbat de Burgos, essent elegit per a succeïr-lo a la diòcesi d’Urgell el Dr. Justí Guitart. El nou copríncep, gran devot de la Mare de Déu, es va proposar continuar amb l’obra del seu predecessor promovent la coronació canònica de la imatge de Nostra Senyora de Meritxell, un costum que es remunta al segle XVII i que té la facultat de concedir el capítol canonical de Sant Pere de Roma.
El 12 de juliol de 1921, el copríncep Guitart elevava la petició, i el 18 d’agost el cardenal prevere de Santa Prassede, l’espanyol Rafael Merry del Val y Zulueta-Wilcox, resolia favorablement la petició. Així doncs, el copríncep i el síndic Bonaventura Vilarrubla convidaven el 24 d’agost el cardenal prevere de Santa Sabina, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, perquè presidís l’acte solemne de coronació com a delegat del Sant Pare i metropolità de Catalunya.
El 8 de setembre fou el dia escollit. Arribades en processó totes les parròquies del Principat, a les 8 del matí el copríncep episcopal celebrava la primera missa, plena de gom a gom. Després de la benedicció de les dues corones –la de la Verge i la del Nen Jesús, totes dues obra de l’argenter barceloní Joaquim Cabot–, dues hores després va tenir lloc la solemne missa pontifical, presidida pel cardenal Vidal i Barraquer. Va ser la del Santíssim Sagrament del mestre Ribera, i la van cantar les capelles de música de la Seu i de Sant Pere de Terrassa. L’homilia la féu el pare Joaquim Vila, de la Companyia de Jesús.
Sense processó per la pluja, mentre els andorrans entonaven a ple pulmó l’himne nacional, el cardenal Vidal i Barraquer col·locava sobre els caps de la Verge i del Nen Jesús les precioses corones. I un tedèum en acció de gràcies posava fi a tres hores d’acte religiós. Després del dinar i del rés del Sant Rosari, el cardenal s’acomiadava dels andorrans amb un parlament que els animava a continuar mantenint ben alta la torxa de la fe i de la devoció a la Verge.
Val a dir que les corones van ser sufragades pels andorrans, després que el síndic Josep Gresa els exhortés a contribuir-hi “segons les possibilitats de cada u” i en memòria de com la Verge ens havia deslliurat de “guerres, pestes, grans sequetats i malalties”. Des d’aleshores una estrofa dels goigs recorda aquest patriòtic i devot gest: “Com a Reina us coronaren/vostres pobles andorrans; devotíssims col·locaren/or i argent en vostres mans./Diadema molt preuada/us feren fabricar”.