Una cruïlla de ports: Vallcivera i la Llosa

El port de Vallcivera, amb els seus 2.517 metres, és un antic pas que comunica l’andorrana vall del Madriu amb la cerdana de la Llosa, que vessa les seves aigües al Segre a la població de Martinet. La part superior d’aquesta vall configura una veritable cruïlla d’antics camins de muntanya que s’estenien també cap a Envalira i per la Portella Blanca (2.517 metres) cap a la també cerdana vall de Campcardós, tributària de la de Querol. 
La capçalera de la vall de la Llosa està dominada per les comarques de Montmalús i Engaït, pertanyents a Encamp, i de retruc a Andorra, des d’època immemorial. Jacinto Bonales, en la seva Història territorial d’Andorra associa aquesta lligam a una probable baixa densitat demogràfica a la vall de la Llosa i situa els actuals trencants dels termes en els llocs on s’acabava l’espai que tradicionalment s’utilitzava. 
Bonales assenyala que el castell de la Llosa, que en època medieval, administrava bona part d’aquest territori muntanyenc, pertanyia als Sanmartí, els quals el vengueren el 1244 al bisbe d’Urgell. Els vistosos i resistents paraments de la fortalesa i de l’església de la Mare de Déu dels Àngels, situats en un replà de la vall, damunt de les cases de la Llosa, testimonien aquesta pretèrita jurisdicció medieval situada en una vall de vital importància en les antigues comunicacions entre Andorra i la Cerdanya.
Els paraments de la farga de la Llosa, que havia treballat –com la del Madriu– amb mena provinent de Pimorent, són un altre record, en aquest cas industrial, del passat de la vall. Immensos munters d’escòria resten amagats per fines capes d’herba que semblen voler dissimular aquest passat tan humanitzat.
Les cases de la Llosa, el Vilar, Viliella, Coborriu, el mas Barnola i Lles s’escampen per diferents indrets i contraforts d’aquesta vall, a diferents alçades del país. Cal destacar en aquest territori una llenca del terme de Prullans, antiga baronia que fou dels Cadell, que arribaren a ser també senyors d’Arsèguel i de Vilanova de Banat. Aquest conegut senyoriu cerdà es vinculà en època moderna als Descatllar i finalment als Escrivà de Romaní. 
El record dels senyors, en diuen els prullanencs marquesos o barons, encara queda en la memòria de la gent més anyada dels fills d’aquest recer de pau muntanyenc. La seva llar, la de l’antic castell baronial, és perceptible en la casa de pagès anomenada la Torra, que conserva bona part dels murs i paraments de l’antiga residència, que en època medieval fou un dels bressols dels Cadell, prou coneguts en terres catalanes i també andorranes per haver protagonitzat una secular lluita de bàndols que arribà a desestabilitzar bona part del país. La parroquial de Sant Esteve, situada en un dels extrems d’aquest casalici, tingué el seu origen com a temple vinculat al castell. L’historiador prullanenc Enric Górriz Nuet testimonià la història d’aquesta població en la seva obra, de referència, I a la Cerdanya Prullans.