El 20 de gener del 2009 és una data recent però que en moltes persones de la nostra generació, i de ben segur en més d’una generació, serà important. Aretha Franklin interpretava My Country ‘tis of thee davant un president Obama seriós i que alhora començava a comprendre què l’esperava.

Temps més tard, un 6 de desembre, el mateix president s’emocionava davant una dona de 72 anys que li dedicava un You make me feel like al Kennedy Centre, tot i que molts la recorden més per la sorpresa i els gests de Carole King que per les llàgrimes d’Obama, o com amb tota la seva sensualitat deixà caure el seu abric per dedicar-li les darreres notes.

La meva relació amb Aretha s’enceta aquell 1968 amb un petit disc que el pare va dur des dels Estats Units, un dels meus tresors juntament amb la seva portada del TIME signada el 28 de juny de 1968. Aquell EP no fou l’únic que viatjà, dins una cartera plena de plànols i càlculs de rodes, eixos i hidràulics del Concorde; unes dotzenes més arribaren a botigues com Causa, Castelló o la llibreria catalana de Perpinyà, totes en el cercle de l’anomenat moviment del 64.

Sóc dels que vàrem aixecar el cap amb l’Obama, i reconec que en part aquell 20 de gener la veu de n’Aretha hi va fer molt, no pas per cap sentiment racial o d’oportunitat, més aviat pel reconeixement d’un home a qui s’atorga ser el més poderós del món, com escoltava amb respecte i a l’hora en silenci n’Aretha; com vaig esperar escoltés a totes les persones.

Poques setmanes més tard vaig recuperar del prestatge el senzill Son of a Preacher Man, un regal del Rohan O’Rahilly, una nit de copes en els primers anys de l’esquí al Pas al pare, i una vegada l’havia punxat dues o tres vegades em vaig preguntar si tenia quelcom de premonitori aquell tema en la veu d’Aretha, i quina seria avui la seva pregunta, la mateixa que jo faria a un president Obama: ¿esteu satisfet del que heu pogut fer en aquests anys?

L’agost de 1974 a Prades, mentre intentava seguir la conversa del pare i amics entorn el Watergate i la dimissió de Nixon i com el pare li feia la reflexió a qui era llavors l’alcalde de Jujols, Jean Jaulent; Kennedy serà recordat sempre amb una certa simpatia per la seva mort i Nixon que no el va saber vèncer a les urnes el 1960, per trair la confiança del seu poble.

Ahir, sopant, m’adonava que la història és generosa, ja no sonarà en cap acte la veu d’Aretha, però els primers acords del nou treball dels Hysteriofunk em feien adonar que no som tan diferents, tan sols que hauria estat genial una vetllada al Prat Gran d’Escaldes amb n’Aretha al costat del Lluís, l’Oriol, l’Oscar i el Roger, però ens manca un Govern i un cap de Govern a la seva altura.

El pare hi estaria d’acord, no em cal fer la pregunta, seguiré esperant a aixecar el cap.