Una de diacrítics

Diacrítico, diacritique, diacritical, diakritisch... Què és un diacrític? La majoria dels parlants de totes les llengües del món, exceptuant els especialistes en la matèria de què es tracta, no sabrien contestar aquesta pregunta, com no sabrien què volen dir paraules com procoli, ptialòlid, deuteró o acroqueratoelastoïdosi. Els espanyols, els francesos, els portuguesos o els suecs, en general, si els parles de diacrítics s’imaginaran que et refereixes a una classe d’insectes de la sabana africana, a uns mol·luscs bivalves de les Illes Falkland o als membres d’una secta diabòlica. Doncs bé, hi ha una excepció: entre els catalans, el percentatge de ciutadans que coneixen el significat de la paraula és enorme, fins al punt que han convertit el primigeni adjectiu que necessitava un nom per complementar-lo (“signe diacrític”, “accent diacrític”) en un substantiu que es val per ell tot sol per a designar un tipus d’accents.

El dia dels Sants Innocents em vaig asseure en una terrassa d’Andorra la Vella, i per penjar la llufa al cambrer li vaig demanar un vermut i una de diacrítics. Ni mai que ho hagués fet! El cambrer, que no era d’Almeria, com jo havia deduït quan se’m va adreçar lacònicament amb el mot “¿Caballero?”, sinó del Bages, va i m’etziba, en clar català: “Els diacrítics? Jo els segueixo posant! Qui són aquesta gent de Barcelona per suprimir-los?” Vaig quedar de pedra. Ja m’havia dit algú alguna vegada que tots els catalans eren filòlegs, però no m’havia imaginat mai que la febre fos tan alta, i menys encara que la ceba per la llengua arribés a tocar els cambrers emigrats a l’estranger.

Hi vaig entrar en conversa, i quan li vaig parlar de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans em va dir que eren una colla de venuts que es proposaven destruir l’obra de Pompeu Fabra i imposar el “catanyol”, i em va parlar de la quadratura del Cercle i d’un tal Virgili, un oracle de Twitter que es dedica a desautoritzar la normativa i que té 58.000 seguidors que el tracten de “mestre”.

Parlant amb aquell minyó vaig veure clar el mal a la salut de la llengua que fan algunes persones que aprofiten les xarxes socials per sembrar la confusió i obrir un tobogan dissolvent. Es valen de la bona fe dels cambrers del Bages, de les bibliotecàries de Lleida o dels fisioterapeutes del Maresme, sempre a punt per plantar cara a suposats atemptats al “bon català”, i el denominador comú és desqualificar l’autoritat lingüística i el diccionari normatiu i predicar una llengua esquelètica de tan “pura”, plena de mots suspectes i prohibits, com “tarda”, “caldo” o “vacuna”. I el que és més penós és que, a aquest joc, hi juguin, tot prevaricant, alguns filòlegs (per sort, pocs), algunes publicacions prestigioses (com Vilaweb) i quatre editorials, a més del tal “mestre” Virgili.

Tot plegat és d’una frivolitat i d’un provincianisme escruixidors en un país que aspira a aconseguir no res menys que un Estat.