A l’escena apareix la sala d’espera de la consulta d’una metgessa. Hi ha una planta ufanosa que cada cop que hi anem sembla ocupar més espai; alguns quadres a les parets –el d’un pintor present també al meu despatx em transmet una sensació de familiaritat–, cadires, tauletes i revistes gastades. En entrar, tothom fa un gest amable perquè puguem passar amb la cadira de rodes. Seiem i, amb les antenes desplegades, em dedico a imaginar la vida de les pacients. La Pilar, acostumada, em deixa fer. Una senyora gran, carregada de bosses, s’adona del meu interès i em dirigeix un somriure i una conversa tranquil·la, de veterana de consultes mèdiques. Hi ha també una noia jove amb la seva mare, que l’acompanya a la primera visita ginecològica. A la meva esquerra, una dona asseguda a la vora de la cadira s’aferra a la bossa de mà com un nàufrag a una fusta. El seu home, amb pentinat de calb, es distreu mirant el mòbil. El que ve a continuació supera la meva capacitat per fabular. Quan li toca el torn de passar al despatx, la dona de la bossa demana en veu baixa al seu acompanyant: «Entra amb mi, per si em diu que tinc una cosa dolenta». Ell aixeca un moment la vista del mòbil i nega amb el cap. No m’ho puc creure! Aquell acte de covardia em produeix tanta vergonya que plego les antenes i em parapeto darrere les pàgines d’una revista.   
Rememorava l’escena mentre la periodista i escriptora Txell Feixas, convidada a l’acte de cloenda de la temporada d’Amb veu de dona de Ràdio SER Andorra, ens explicava les experiències viscudes al camp de refugiats de Xatila al Líban, la lluita de les nenes per sobreviure –sí, sobreviure–, en una societat que les oprimeix i menysprea. Pensava que sovint ens sembla que les desigualtats són cosa d’altres cultures i països i que aquí tenim el tema ben resolt, però en realitat queda molt camí per recórrer. Segons dades recents, a Espanya més del 80% de les persones cuidadores no professionals són dones. Elles són les que sacrifiquen temps i somnis personals per cuidar pares, fills i marits. Només en aquest sector, del qual us parlo sovint, les diferències entre homes i dones són abismals. I pensava en l’escena viscuda perquè fins i tot els avenços en el camí de la igualtat aconseguits les darreres dècades no estan, ni de lluny, assegurats. Els resultats de les enquestes són esfereïdors. A Espanya, un 52% dels homes pensen que el feminisme ha anat massa lluny i que ara la discriminació la pateixen els homes. L’ONU adverteix que en un de cada quatre països del món, a tots els continents, els drets de les dones estan en franca regressió. Els partits d’ultradreta a Europa cavalquen desbocats. El seu discurs retrògrad penetra amb facilitat entre la població més jove: un 23% dels nois espanyols creuen que la violència de gènere és una invenció ideològica. 
Tornem a l’escenari que us descrivia a l’inici. Quan la Pilar i un servidor ens  dirigíem al despatx de la metgessa, la parella s’havia reunit davant del taulell de recepció per pagar i recollir els informes. Ell encara mirava el mòbil i ella seguia aferrada a la bossa. Per la seva expressió més conformada, em va semblar que, afortunadament, les notícies no havíem estat dolentes. En vaig alegrar molt per ella. M’hauria agradat tenir pebrots per dir-li a ell que més que un covard era un simple malparit.