Confesso que menda lerenda no estava massa al cas del xou del pressupost i del salvats per la campana arribat in extremis amb la sanció de la llei per part del copríncep francès. Una sanció condicionada –no sé si aquesta seria la paraula més precisa, però ja m’enteneu– a la modificació de la Llei de la CASS que permetrà regularitzar les pensions de les persones que viuen fora d’Andorra i hagin cotitzat menys de quinze anys, això sí, amb l’apujada mitjana de l’IPC europeu. Andorra vol acordar amb la UE? Doncs ja sabem el que toca. Per començar, no fer diferències, almenys de cara en fora, pel que fa als pensionistes. O és que n’hi ha de primera, els residents al territori, i de segona, els no residents? O és que n’hi ha de bons, els que hi viuen, i de dolents, els que no? Perquè, a més, si ens poséssim a preguntar per què no hi resideixen hi hauria respostes tan senzilles com per exemple que aquí amb el que cobren de pensió i tal com s’ha posat tot pels núvols els és impossible fer-ho.
De tant en tant, cal aquesta dosi de realisme. I si ve de la part francesa –hem de mirar al nord, feia temps que no ho deia– més encara tenint en compte que amb el nord sembla que tot flueixi, tot i que és clar, París queda lluny, mentre que amb la sud no tant, i és que la Seu d’Urgell està massa a tocar. Doncs mira, ha estat el nord qui ha fet saltar la llebre, ves per on. Al meu parer de pobra ignorant en matèria legislativa, les dosi de realisme són imprescindibles de tant en tant per sortir de l’anestèsica vida del 'yo me lo guiso, yo me lo como'. Andorra no és ni ha de voler ser, crec, una illa perduda en la immensa mar blava, encara que la cançó ens transporti a una infantesa idíl·lica que ens fa caure en la temptació de pensar que qualsevol temps passat va ser millor.