Hi ha projectes que desmenteixen, amb una elegància silenciosa, tots els tòpics sobre la mida i la centralitat. Projectes que neixen lluny dels grans focus i que, precisament per això, decideixen fer les coses amb una exigència radical. 
No per competir, sinó per existir amb sentit. Com a lector compulsiu i amant dels llibres, sempre m’han interessat especialment aquells editors que entenen la literatura no només com un mercat, sinó com una forma de permanència.  
Trotalibros Editorial és un d’aquests casos. En un moment en què el llibre sovint esdevé un objecte de consum ràpid, sotmès a les lògiques de la immediatesa del mercat i de la rotació constant, Trotalibros proposa exactament el contrari: el temps lent. 
Una editorial jove, radicalment independent, dedicada a recuperar obres fonamentals de la literatura universal injustament oblidades.  L’edició entesa com a ofici. La tria dels textos com un acte de responsabilitat. I el llibre, finalment, com un objecte destinat a perdurar. No és només el que publiquen, sinó la manera com ho fan. El paper, la tipografia, la maquetació i, sobretot, el respecte pel lector. Cada detall sembla recordar-nos que la cultura no és un producte qualsevol, sinó una forma de relació amb el món. I és aquí on el cas pren una dimensió que va més enllà de l’editorial mateixa. Perquè quan des d’un territori petit, com Andorra, s’aposta per l’excel·lència, es fa una declaració de principis. Es diu, sense estridències, que la qualitat no depèn de la mida ni de la geografia, sinó de l’ambició ben entesa i del rigor. Que no cal ser al centre per fer coses centrals.
Andorra porta dècades construint-se entre dues gravetats: la dels països que l’envolten i la de la seva pròpia mesura. Però hi ha llocs que han après a convertir la pressió en forma. Que han entès que la limitació, quan es treballa amb consciència, pot esdevenir una gramàtica pròpia. Trotalibros n’és un exemple. No perquè hagi esquivat la seva mida, sinó perquè l’ha convertida en un principi d’edició. Potser per això aquest projecte resulta també profundament contemporani. Perquè davant d’un món que premia la rapidesa i la hiperproducció constant, Trotalibros reivindica una idea gairebé radical avui: la de la cura. En el fons, hi ha també una certa resistència en aquesta manera de fer. Resistència a la idea que tot ha de ser immediat, visible i rendible. Resistència a convertir la cultura en una simple successió de novetats sense memòria. Trotalibros sembla recordar-nos que hi ha obres que necessiten temps, silenci i permanència per trobar realment els seus lectors.
A les portes d’un nou ClàssicAnd, festival que tinc la sort de dirigir, aquest gest m’inspira d’una manera particular. Perquè un festival, com un llibre ben fet, no és una suma d’esdeveniments ni de pàgines. És una manera d’escoltar. Una manera de proposar silenci allà on tot crida, atenció allà on tot s’accelera. I en aquest sentit, hi ha un fil que connecta el que fa Trotalibros amb el que intentem construir des d’aquí: la convicció que cuidar és també una forma de rigor. Que el detall no és un ornament, sinó l’estructura.
En un país com el nostre on sovint es debat entre la necessitat de créixer i el risc de perdre’s, exemples com aquesta editorial són importants. No assenyalen una estratègia. Assenyalen una actitud. Potser el que ens ofereixen projectes com Trotalibros no és un model per imitar, sinó una pregunta que val la pena fer-nos: fins a quin punt estem disposats a defensar la lentitud quan tot demana velocitat? La qualitat, quan tot demana volum? El sentit, quan tot demana rendiment?
No hi ha resposta fàcil. Això és segur. Però fer-se la pregunta, i fer-la visible, ja és una manera de respondre.