Fer una foto i compartir-la a les xarxes socials ja és un gest automàtic. Ho fem després d’un sopar amb amics, en una festa d’aniversari i fins i tot en una trobada familiar. Però darrere d’aquest gest aparentment innocent n’hi ha un altre que pot tenir conseqüències més profundes: etiquetar persones a les fotos. Un sol clic que pot semblar un acte d’afecte, però que en realitat és un tractament de dades personals amb implicacions legals i socials que sovint passem per alt.
Les lleis de protecció de dades són clares: qualsevol imatge en què una persona és identificable constitueix una dada personal. Quan, a més, hi afegim una etiqueta amb el seu nom, estem fent un pas més: un tractament de dades que requereix el seu consentiment. Ens aturem mai a demanar permís abans d’etiquetar algú? Sovint la resposta és no. Suposem que si la persona està present en el moment de la foto ja ho dona per fet. Però la llei i el sentit comú ens diuen el contrari: la persona té dret a decidir on apareix, en quin context i amb qui s’associa la seva imatge.
Hi ha qui defensa que el consentiment està implícit perquè la persona sap que es farà la foto. Però això no vol dir que estigui d’acord que la seva imatge circuli per les xarxes, ni molt menys que es vinculi permanentment al seu nom. Pensem en situacions delicades: un menor d’edat o algú que vol mantenir la seva vida privada al marge de la professional. Una etiqueta pot semblar un detall innocent, però té la capacitat de crear un rastre digital difícil d’eliminar. A diferència d’una fotografia guardada a un àlbum, una imatge etiquetada pot ser compartida, descarregada i fins i tot utilitzada per entrenar sistemes de reconeixement facial.
No podem oblidar que les xarxes socials usen les etiquetes per millorar els seus serveis. Algunes plataformes han incorporat sistemes automàtics de reconeixement facial, basant-se en milions d’imatges etiquetades pels mateixos usuaris. Això significa que una broma entre amics pot contribuir sense saber-ho a la creació de bases de dades biomètriques que tenen un valor immens per al mercat, però que també generen un debat ètic i jurídic. I si pensem que aquests riscos són només teòrics, recordem casos coneguts: persones que han perdut oportunitats laborals perquè algú va etiquetar una foto antiga en un context poc adequat o menors que han aparegut en cerques no desitjades per haver estat etiquetats repetidament. La petjada digital pot condicionar la vida d’una persona.
És cert que les plataformes han de garantir la seguretat dels usuaris, però nosaltres, com a persones que fem servir aquestes xarxes, tenim una responsabilitat individual. Quan etiquetem algú sense permís, no només estem prenent una decisió per nosaltres mateixos, sinó també per aquella persona que vol controlar la seva presència a internet. Preguntar abans d’etiquetar no és només una qüestió de compliment legal, sinó també de respecte.
La solució és senzilla i alhora potent: pensar abans de clicar. No costa res preguntar si aquella persona vol aparèixer, ni revisar la configuració de privacitat de les nostres xarxes per evitar etiquetes automàtiques. I no costa res reeducar-nos, ja que vivim immersos en la cultura de compartir-ho tot. La imatge d’una persona no és només una fotografia, sinó part de la seva identitat digital.
Etiquetar algú en una foto pot semblar un acte innocent, però és una decisió amb impacte real. No es tracta de demonitzar la tecnologia, sinó de recordar que les dades personals –i la imatge ho és– tenen un valor i mereixen protecció. La pròxima vegada que tinguis la temptació de posar una etiqueta, fes-te una pregunta senzilla: aquesta persona ho voldria? Si no ho tens clar, respecta el seu dret a decidir. Perquè una foto és un record, però una etiqueta pot convertir-se en una dada permanent. I la diferència entre totes dues coses és, literalment, un clic.
