Enmig de l’onada de calor i de notícies que ens paralitzen, quan el que hauríem de fer és mobilitzar-nos de veres i no només des de la comoditat relativa de les xarxes socials, ens arriba un bri d’esperança envers la pròpia espècie. L’impuls d’algunes famílies amb infants que tenen dificultats motrius, amb el suport d’entitats veïnals i de comerciants, ha fet possible la celebració de la primera cursa infantil adaptada al barri Gòtic de Barcelona. Fa uns dies no en tenia ni idea de qui és la Noemí Font ni coneixia la seva filla, l’Emma Joana. Ara escolto i llegeixo la mare, i miro els vídeos de la nena i de les altres criatures que van córrer diumenge, i intento aprendre’n alguna cosa. La Noemí ho diu molt bé en una piulada: “no som ni superherois ni pobrets. Volem anar de festa major, volem jugar, anar de concert. Volem escoles inclusives, parcs per a tothom. Ho volem tot”. I aquí rau l’èxit de la cursa, més enllà del gaudi d’aquells que hi van participar: demostrar que la cursa no és el tot, sinó una petita part d’aquest tot; que la història de superació esportiva d’aquests infants és en realitat el punt de partida del que hauria de ser la nostra història de superació com a societat –perquè sí, crec que en aquest àmbit hi ha poques diferències entre la societat catalana i la societat andorrana.
Les entitats que treballen perquè a casa nostra es garanteixin els drets de les persones amb diversitat funcional reconeixen les millores dels últims anys, des que Andorra es va adherir al Conveni relatiu als drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides i va ratificar el seu Protocol opcional. Amb tot, reivindiquen avenços en tots aquells àmbits on encara hi ha un bon camí per recórrer, per exemple a l’hora de facilitar l’exercici del dret de vot de les persones amb diferents tipus de discapacitat.
Aquells que no tenim cap dificultat motriu ni sensorial que en l’entorn tradicional ens impedeixi el ple desenvolupament personal, hem entès sovint l’accessibilitat en termes d’arquitectura i urbanisme. Així i tot, a dia d’avui encara trobem moltes mancances en edificis, carrers, equipaments, places i parcs. Quants parcs infantils d’Andorra estan adaptats perquè hi pugui jugar tothom? 
L’accés universal, però, va més enllà i abasta tots els àmbits materials i immaterials de la vida, en totes les etapes, ja que els drets són, sense excepció, els mateixos per a tots els ciutadans. Aquest no és l’eslògan de cap associació, sinó la lletra de la Constitució. La nostra societat és diversa i hem de ser capaços d’analitzar-la, entendre-la i desenvolupar-la a partir d’aquesta diversitat. Acabo reprenent la idea inicial: que l’arribada a meta de l’Emma Joana i la trentena de criatures que van participar en la cursa adaptada sigui només una primera passa per a tots nosaltres.