Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Lingüista i professor

 

 

Una illa de merda




Vam comprar un paquet sorpresa, l’última moda en vacances: contractes l’estada a una zona determinada (nosaltres vam triar el Pacífic) i marxes sense conèixer la teva destinació final exacta. Això permet als operadors turístics gestionar les reserves de forma més eficient, derivar clients a un indret o l’altre en funció del grau d’ocupació i fer millors ofertes. Té els seus riscos, igual que a una cita a cegues o un quarto fosc d’aquells relliscosos amb cortineta de vellut: saps com comences, no com acabes.
Anàvem al Pacífic, deia, i quan l’avió va iniciar el seu descens a tots se’ns va il·luminar la cara. Sobrevolant Hawaii i Califòrnia, ens apropàvem a la nostra illa...de merda: la Great Pacific Garbage Patch, una mena de massa flotant de 80.000 tones d’objectes de plàstic procedents del consum humà, de la mida d’Espanya, França i Alemanya juntes. Està formada majoritàriament per malles de pesca abandonades, entre les quals queda trenada la resta de porqueria, culpables de l’extermini de milers de criatures marines que hi queden atrapades. El món les coneix com a “xarxes fantasma”, però la fauna autòctona les anomena “xarxes dels fills de puta que les van deixar anar al mar”. Molts peixos dels que hi espeteguen casquen a causa de la ingesta de microfragments de plàstic, però n’hi ha que sobreviuen i retenen productes químics nocius per a l’organisme humà, que és on van a parar (la seva venjança) quan ens els cruspim. Quin gran títol per a una novel·la d’Agatha Christie: Assassinat a la peixateria de l’Orient Exprés.
Malgrat que al principi no ens hi adaptàvem, perquè aquell munt de brossa coent-se al sol emet un tou de gasos tòxics i anàvem sempre col·locats, vam acabar aclimatant-nos-hi, i la convivència va ser immillorable. Cada vespre després de sopar, per exemple, els nens jugaven a trobar taps de plàstic: de l’estómac dels ocells morts se’n treien a cabassos, i arreplegar-los era d’allò més fàcil, 
perquè tenien a mà tantes bosses com volguessin. S’ho passaven pipa! Però tot s’acaba, i el dia que marxàvem la canalla, com a testimoni perdurable de la seva amistat, va fer una escultura flotant, que va quedar surant a l’oceà, amb ampolles recollides a l’illa. Més durador impossible: les botelles triguen cinc-cents any a descompondre’s.
D’aquest merder no se n’escapa ni la Fossa de les Mariannes, a sis mil metres de profunditat. Totes les formes de vida analitzades allà contenen substàncies perjudicials per a l’ecosistema marí, i hi ha qui relaciona el problema amb la troballa de noves espècies de peixos, d’aquells que tenen set ulls i llum al cap, a la zona. I amb l’aparició de Boris Johnson, però ningú té pebrots d’atansar-s’hi a agafar-li una mostra.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic