Una imatge

Una imatge val més que mil paraules. Mai una frase va definir tan bé els temps moderns com aquesta. Perquè continuem comprant els llibres per la portada. L’únic que ens importa són les aparences.

Aquests últims dies hem pogut veure com el president dels EUA, Donald Trump, advertia al president de Rússia, Vladimir Putin, que llançaria míssils a Síria. I, per descomptat, ho va complir. I amb l’ajuda de França i el Regne Unit. Europa, vaja.

El graciós és que les amenaces van tenir lloc a través de Twitter. Sí. El líder d’una de les més grans potències bèl·liques del món utilitza les xarxes socials per dir-nos que potser comença una nova Guerra Mundial. Però no es preocupin. Nosaltres som els bons.

“Et donaré informació de primera mà sobre Déu (...). Ell disposa les regles i el tauler, però és un autèntic trampós. Mira, però no toquis. Toca, però no provis. Prova, però no assaboreixis”. Aquesta frase de Pactar amb el Diable, en un diàleg entre Al Pacino i Keanu Reeves, ja és un clàssic del cinema.

I sembla que es pot extrapolar a tot aquest conflicte.

Europa i la resta del món occidental permeten una guerra a Síria –fins que troben un motiu per participar-hi que ens puguin vendre–, però després diuen que els refugiats, tota aquesta gent innocent que l’únic que fa és fugir de les massacres que nosaltres fomentem o no fem res per evitar, no poden entrar a les nostres terres. I ni et passi pel cap donar-los auxili, perquè t’acusarem de fomentar la immigració il·legal. Si no, que l’hi diguin a l’ONG Open Arms.

Mentrestant, a nosaltres, que ens encanten les aparences, ens indignem. Però el just. Els murs de Facebook no exploten en el clam del Je Suis i a ningú se li ocorre posar la bandera de Síria com a foto de perfil, perquè sembla que al final l’atac tenia una raó de ser: armes químiques. Quina estranya sensació de déjà vu. Els sona d’alguna cosa?

En fi, amb aquests fets constatem, una vegada més, que els valors i les prioritats no són res més que conseqüència d’una mera qüestió de distància. I Síria ens queda molt lluny. A més, no té el glamur d’altres potències plenes de petrodòlars, a les quals podem lliurar les samarretes dels nostres equips de futbol. Després no importa si amb aquests dòlars es financen grups terroristes. Que hem de renovar-los el contracte a Messi i CR7.

Si el personatge de 50 ombres de Grey no fos jove, ben plantat i amb diners, a l’escriptora segurament l’haurien acusat d’apologia de l’assetjament sexual. Però ja saben com funciona això.

Llavors, amics, no es preocupin. Nosaltres vetllarem per la seva seguretat mentre ens encarreguem que aquest Estat tan dolent que mata els seus ciutadans en pagui les conseqüències. Perquè nosaltres som els bons. Que Síria té petroli? No siguin malpensats.