Un cop Andorra va fer, el 1993 amb dos segles de retard, la revolució burgesa i va assolir l’Estat de dret amb la Constitució, el nostre país va entrar en la dinàmica d’anar deixant enrere aquelles “antigalles”, per dir-ho amb el llenguatge del Manual Digest, que davant del veïnat el feien un país diferent i, més encara, díscol en alguns aspectes. Però se’n va mantenir una, d’antigalla, que, malgrat les professions de fe sovint fetes amb complaença acrítica, no ha acabat de lliscar bé durant els vint-i-sis anys de règim constitucional. Em refereixo al coprincipat.
El 1993, quan el poble va esdevenir sobirà i va néixer l’Estat andorrà homologable amb les democràcies occidentals, es va limitar de facto la sobirania per dues vies: amb el manteniment del coprincipat i amb el tractat trilateral amb els dos estats veïns. Res que no fos assumible venint d’on veníem, però que amb el temps ha donat símptomes de ser un llast no solament polític, sinó també social i fins i tot, en alguns aspectes, en relació amb el respecte dels drets humans.
Si dic que el coprincipat no ha lliscat bé és perquè s’ha considerat, per part dels coprínceps, prescindible. Així ho va plantejar Sarkozy quan en l’ultimàtum del 2009 va amenaçar d’abdicar, i el bisbe Vives ho ha fet també en la present dècada. Unes amenaces que denoten la feblesa d’una institució que, malgrat ser set vegades centenària, en el que portem de segle XXI ha penjat dues vegades d’un fil.
La institució del coprincipat no acaba de ser sòlida? El coprincipat és capaç d’encaixar els reptes del món actual? És, mútuament, per als coprínceps i per al poble andorrà, una incrustació incòmoda? Vaig fer fa uns mesos a Òscar Ribas aquestes preguntes en una entrevista per a la revista Serra d’Or. L’excap de Govern em va respondre rotundament: “Per la meva experiència, em consta que sí”. I va afegir que els coprínceps “no tenen avui cap interès ni personal ni institucional que no sigui mantenir la seva responsabilitat històrica. Així de feble és la nostra vinculació. Costa dir-ho, però cal dir-ho”.
Els coprínceps ho són pels seus càrrecs en organitzacions externes al nostre país, i sempre avantposaran les raons d’aquests càrrecs a les del càrrec endossat. La situació més lamentable de les que ha generat la nostra particular “incrustació incòmoda” és la negativa del príncep bisbe a buscar una solució per a la qüestió de l’avortament, com sí que la va trobar el seu antecessor per a la qüestió del matrimoni civil i el divorci. L’enrocament del bisbe pot ser més o menys desactivable, i les nostres autoritats farien bé d’aplicar-s’hi abans que prengui cos una dissensió entre els dos coprínceps, com ja n’hi ha hagut un símptoma premonitori. Amagar el cap sota l’ala només pot dur a perpetuar la vergonya de veure Andorra assenyalada per les institucions internacionals com l’únic Estat d’Europa on no es respecten els drets humans.
