Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Alfred Llahí

Alfred Llahí

Periodista i escriptor

 

 

Una infusió mortal




La natura ha estat, és i serà quelcom indeslligable de l’ésser humà, malgrat que no li tornem, com és de justícia, tot el que ella ens dona de franc. Si vis amari, ama, deia Sèneca ja fa molts segles. Si vols ser estimat, estima. Un acte tan senzill com és ser agraït i estimar la terra que ens dona tant i a la qual nosaltres tant li traiem... Per això cada cop penso més com Nietzsche, quan deia que el fet que ens trobem tan a gust en plena natura prové que aquesta no té opinió sobre nosaltres...

Però de vegades no tot el que ve de la mare naturalesa és tan bo com pensem. Com moltes ments humanes, la natura també està emmetzinada. D’ella provenen els verins més letals per a la nostra espècie: arsènic, cicuta, cianur, estricnina, aconitina (protagonista de l’article d’avui), tal·li, botulina, tetradotoxina... Tots ells han estat la causa de moltes morts o, millor dit, de molts assassinats. Reis, emperadors, papes, nobles o polítics han estat víctimes dels seus efectes letals, això sí, amb una mort ben natural. Només cal pensar en els poderosos Borgia i els seus efectius verins que, nascuts alguns d’ells de les pròpies mans del polímata Leonardo da Vinci, van eliminar tanta competència com gosava creuar-se en els seus nobles camins i en les seves inqüestionables ambicions.

Ho descriu molt bé Apollinaire quan diu que “el verí forma part de la família: l’empraven per a qualsevol motiu, i sobretot sense motiu”. Erens altres temps. Era el Renaixement. Avui no calen verins com a antuvi. A l’època dels Borgia era l’Acquetta di Perugia. Avui és el SARS-CoV-2, o coronavirus 2 de la síndrome respiratòria aguda greu. Els temps no han canviat tant com pensem...
Però al nostre petit país també hem tingut alguna Borgia quasi tan amant dels enverinaments com la bella Lucrezia, filla del papa Alexandre VI. Es deia Maria Gelabert Beal, una andorrana que estimava tant l’alcohol com les herbetes. El 4 de juliol del 1945 el Tribunal de Corts la condemnava a trenta anys de presó ferma per haver matat el 29 de gener del mateix any el seu marit, Bonaventura Vergés Pintat, de cal Panxut d’Escaldes, amb una infusió tan natural com letal: til·la barrejada amb tora blava. Els doctors Nequí i Vilanova no van dubtar a afirmar que “l’estómac del difunt tenia lesions provocades per un càustic. I que la seva mort fou provocada molt probablement per ingestió d’un tòxic, la naturalesa del qual no ha pogut ser identificada”.

Era la tora blava, Aconitumnapellus, també encertadament anomenada matallops o acònit blau, per l’aconitina que conté. Es tracta de la flor més tòxica d’Europa. És tan letal que ni els animals que pasturen s’hi acosten. I el més curiós és que, com amb el SARS-CoV-2, no hi ha antídot. L’encís, l’empatia i la confiança, associades en psicologia al color lila, com les flors de la tora, li van costar la vida al Panxut d’Escaldes. Per alguna cosa deia Baltasar Gracián que la confiança és mare de la negligència.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte