La setmana passada, un vehicle de color blanc va parar el cotxe enmig de la pujada de la Comella, per a gran desesperació del camioner que pujava al darrere i per a sorpresa meva, ja que em volien demanar alguna cosa. Cal pensar que, el camió, anava carregat de mercaderia i aturar-se  en pendent li comportava molt més esforç per a tornar a arrencar, fet que justificaria l’enuig del seu conductor. Un malestar que expressava fent sonar el clàxon molt abans d’arribar on els conductors del cotxe ja m’estaven preguntant: “Usted es de aquí?”  Davant del meu gest afirmatiu, la seva segona pregunta va ser: –“Para ir a Naturlandia?”
–“Pues mire” –els vaig respondre–. “Tienen que girar y volver a Sant Julià”. I sense temps per a res més, perquè el camió ja era a la nostra alçada amb el seu conductor traient foc pels queixals, van prosseguir el seu camí. 
Un parell de dies després, i ja feta la pregunta de rigor “vostè és d’aquí?”, uns vianants  em van  assenyalar un mapa de la capital on hi havia marcat amb bolígraf un punt concret. “¿Que anem bé per anar a aquest restaurant?”.  Érem prop de la biblioteca de Prada Casadet i em mostraven un local situat al Carrer de la Grau, tot i que l’adreça que em van donar era Prat de la Creu, 9. Els vaig indicar que no els quedava gaire lluny però que, per a més seguretat, tornessin a Prat de la Creu, que els quedava una mica més amunt. Ja  a l’altura del Museu de la Bicicleta, els caldria tornar-ho a preguntar, perquè no els podia assenyalar amb precisió la situació del local, ja que jo no el coneixia. I abans que els ho demanés em van aclarir: “Si haguéssim anat amb cotxe, el GPS ens hi hauria portat de seguida”, no com el mapa. 
L’endemà vaig trobar en la cistella d’intercanvi de llibres que hi ha a Prada Casadet un gran èxit  editorial de l’any 2002 titulat Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes. Un títol que em va fer recordar que feia molt de temps que no em demanaven com arribar a un lloc concret. De fet, avui en dia hi ha pocs individus, per no dir cap, que  utilitzin els mapes. I si no s’empren sembla lògic pensar que cada cop ens costi més interpretar-los. Estirant una mica més el fil, fins i tot la disjuntiva entre homes i dones que ens proposa el llibre ja no resulta engrescadora. Si més no així ho postula Judith Batler, persona no binària i Premi Intenacional Catalunya, la qual exposa que els rols de gènere no són més que construccions socials i en cap cas, determinacions naturals. Segons aquesta tesi, el llibre que tenia entre mans difícilment  m’aclariria qui entenia els mapes.  Per sort, crec que els individus que em van demanar orientació feien el posat de prestar-me atenció, i em van escoltar, però tampoc els ho puc assegurar.  Com poden imaginar, el llibre es va quedar a la cistella.